El bienni progressista i el sexenni demobràtic

5. La construcción de l’Estat liberal (1833-1868)
1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
1.1. Dues opcions enfrontades
* El carlisme es presentaba com una ideología tradicionalista i antiliberal. Sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” es van agrupar els defensors de la legitimitat dinástica de Carles Maria Isidre, de la monarquía absoluta.
Entre els dirigents del carlisme hi haviamembres del clero i part de la petita noblesa rural. A les zones rurals del País Basc, Navarra, Catalunya, Aragó i València, van comptar amb una àmplia base social camperola. Molts eren propietaris empobrits, artesans arruÏnats i arrendataris emfitèutics.
* La causa isabelina va comptar amb el suport de l’alta noblesa i els funcionaris, així com d’un sector de la jerarquoa eclesiástica. Però,la regent es va veure obligada a buscar l’adhesió dels liberals. Per a comprometre la burgesia i els sectors populars en la defensa de la seua causa, la regent va haver d’acceptar les demandes dels liberals que exigien la fi de l’absolutisme i de l’Antic Règim.
1.2. El desenvolupament del conflicto armat
Els carlins van organitzar els seus efectius en grups armats que actuaven segons elmètode de guerrilles. Els primers escamots carlins van anar apareixent per les muntanyes del nord. Carles va rebre el suport de potències absolutistes com Rússia, Prússia i àustria, que li van enviar diners i armes, mentre que Isaabel II va comptar amb el suport de la Gran Bretanya, França i Portugal. Els dirigents van ser Zumalacárregui, Cabrera i Espartero.
La constatació de la feblesa delcarlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els liberals, i els intransigents, defensors de continuar la guerra. Finalment, el cap dels transaccionistes, el general Maroto, va acordar la signatura del COnveni de Bergara (1839) amb el general liberal Espartero. Només les partides de Cabrera van continuar resistint, en la zona del Maestrat fins a laseua derrota l’any 1840.
2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
2.1. Els primers governs de transició (1833-1836)
El testament de Ferran VII establia la creació d’un consell de govern presidit per Francisco Cea Bermúdez. Lúnica reforma qua va endegar aquest govern va ser la nova divisió provincial. Espanya va quedar dividida en 409 províncies.
Davant de l’extensió de la insurrecciócarlina, el tron isabelí va començar a trontollar per l’immobilisme. Aleshores, alguns militars i assessors reials van convencer la regent de la necessitat de nomenar un nou govern. Per a presedir-lo va ser elegit Francisco Martínez de la Rosa.
La seua proposta va ser promulgació d’un Estatut Reial, un conjunt de regles per a convocar unes corts. Aviat es va fer evident que aquestes reformes ereninsuficients. La divisió, que ja s’havia iniciat en el Trienni Liberal entre els liberals partidaris de la Constitució del 1812 (moderats) i els exaltats (progressistes).
2.2. Els progressistes en el poder
Els progressistes, descontents amb les tímides reformes iniciades tenien la seua força en el domini del moviment popular, en la seua forta influencia en la Milícia Nacional i en les juntesrevolucionàries. L’estiu del 1835, els progressistes van protagonitzar una onada de revoltes urbanes arreu del país.
Davant de la situación, Maria Cristina va encarregar la formació de govern a un liberal progresista, Mendizábal, que ràpidament va iniciar la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per a aconseguir els recursos financers necessaris per a organitzar els recursos financersnecessaris per a organitzar armar un exèrcit contra el carlisme. Però, quan va decretar la desamortització de béns del clero, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituïra.
2.3. La Constitució del 1837
Deixava espai per a un seguit de qüestions que es regularien posteriorment per mitjà de lleis orgàniques amb la finalitat de fixar un text estable.
La Constitució del 1837,...