fono

PROSÒDIA
Dolors Font Rotchés
Universitat de Barcelona
Resum de l’article:
En l’article definim i descrivim el funcionament dels fenòmens prosòdics del català
(accent, ritme i entonació) amb la finalitat de ser aplicats a l’ensenyament i a l’aprenentatge
de la llengua oral i, més concretament, a un dels seus múltiples formats, la locució. Aquests
fenòmens són especialment rellevants perquètenen una doble funció: d’una banda, permeten
a l’emissor organitzar els elements del discurs en blocs fònics i, de l’altra, faciliten al receptor
comprendre’n el contingut, gràcies a la interpretació de cada bloc.

Introducció
La prosòdia estudia tota una sèrie de fenòmens fònics, com són l’accent, el ritme i
l’entonació. A aquests fenòmens de la parla, que afecten unitats superiors alsegment (o al so),
també se’ls anomena suprasegmentals.
Tradicionalment, l’accent, el ritme i l’entonació han estat tractats de forma poc
aprofundida en les diverses gramàtiques i manuals de llengua, sobretot en català, o
simplement ignorats. Els sons, en canvi, han estat molt més estudiats i n’existeixen més
publicacions, sobretot de caire teòric. Al costat d’aquests estudis, també hi ha manualsde
pronunciació pràctics adreçats a la l’aprenentatge dels sons, com el de Castellanos (1993) o el
de Bau et alii (1995), mentre que no en tenim cap de prosòdia.
Per adquirir un bon model de llengua oral i produir discursos eficaços no n’hi ha prou,
des d’un punt de vista fònic, de pronunciar correctament els sons de la llengua, sinó que cal
també tenir mecanismes lingüístics que permetin al’emissor organitzar els elements del
discurs i al receptor comprendre’n el contingut, gràcies a la interpretació dels diversos blocs
fònics. Aquests mecanismes lingüístics són l’accent, el ritme i l’entonació. Si en el discurs
oral no els utilitzéssim, parlaríem com aquells robots de les pel·lícules que pronuncien un
conjunt de sons seguits, menys o menys correctes, que tenen una duradasemblant, que, de
tant en tant, fan pauses per delimitar els grups fònics i evitar equívocs, i que utilitzen
pràcticament sempre formes gramaticals enunciatives curtes.

Font Rotchés, Dolors (2004): 'Prosòdia', Articles de Didàctica de la Llengua i la Literatura, núm. 32
(gener 2004), pp. 25-38.

26

No obstant això, hem de dir que en les dues darreres dècades sembla que assistim alnaixement d’un interès per estudiar els fenòmens prosòdics de la llengua, com els estudis
sobre el català de Bonet (1984), Salcioli (1988), Prieto (1995 i 2002), Serra (1995), Font
(2002) i Oliva & Serra (2002), entre d’altres, i per buscar nous mètodes d’anàlisi formals que
ens ajudin a descriure’ls, com el de ‘t Hart et alii (1990) o el de Cantero (2002), entre d’altres,
els quals han pogutdesenvolupar-se gràcies a l’aparició d’instruments d’anàlisi acústica cada
cop més precisos.
El fet que trobem pocs estudis en la tradició gramatical que tractin la descripció i el
funcionament de l’accent, el ritme i l’entonació del català, i també del castellà1, pot ser causat,
d’una banda, pel poc interès que anys enrere despertava l’estudi de la llengua oral de cara a
l’ensenyament (hem de teniren compte que la llengua oral, dins de l’àmbit escolar, era
gairebé inexistent: anar a classes de llengua equivalia a anar a classes de gramàtica; és a dir,
de llengua escrita). I, de l’altra, per la dificultat que suposava l’estudi d’aquests fenòmens
suprasegmentals (sempre s’ha cregut que són fenòmens complexos a l’hora d’investigar).
A continuació, farem una descripció dels fenòmensprosòdics, explicarem quina funció
tenen, quina relació mantenen entre si i com se’ns manifesten en la parla, basant-nos en el
marc teòric i en el mètode d’anàlisi de Cantero (2002) aplicat al català.

Definició d’accent
Tradicionalment, es creia que la diferència entre les vocals que contenen un accent i
les que no era causada per canvis en la intensitat: les vocals tòniques eren fortes i les...