La poesia entre els trobadors i ausiàs march

LA POESIA ENTRE ELS TROBADORS I AUSIÀS MARCH

Des dels primers trobadors (XII) fins a Ausiàs March (XV) s’escolen gairebé tres segles en els quals la teòrica poètica, els models i la llengua foren essencialment provençals. Ara bé, progressivament, els nostres autors iniciaren un procés de desprovençalització. De les obres dels trobadors dels segles XII i XIII –escrites estrictament enprovençal- es passà, de manera lenta i gradual, a la producció dels poetes del segle XIV (anomenats ara ja poetes, no trobadors), realitzada primer en un provençal ple de catalanismes i més tard en un català aprovençalat, fins arribar a Ausiàs March i a l’ús d’un català pràcticament lliure de formes occitanes.

La llarga pervivència de la lírica trobadoresca dins la nostra història literària s’explica perdiversos factors. Ja s’ha vist que la poètica i la ideologia de l’amor cortés traduïen en termes literaris els esquemes de la societat feudal. Durant els segles XIII i XIV, les estructures del feudalisme foren paulatinament substituïdes per unes de noves imposades per la burgesia que ara ascendia a un lloc capdavanter –pensem que aquestos segles són els de màxima expansió comercial i política deCatalunya. Però, malgrat això, el feudalisme subsistí –recordem el problema de la remença-, i la burgesia no assolí de crear –com succeí a Itàlia- una vida cultural pròpia i exclusiva. Les manifestacions culturals es desenvoluparen a redòs de les corts i tingueren un marcat caràcter cortesà, classista i conservador. Ara bé, a pesar d’això sorgí una poesia narrativa de caire realista, que traduí lavisió burgesa del món i que s’oposà a la tradició trobadoresca.

La poesia culta de tradició trobadoresca fou, en el context de l’època, un veritable anacronisme. D’una banda se subjectà a una llengua que no era la pròpia, mentre que la prosa s’expressava en català amb figures com Ramon Llull, els cronistes o Bernat Metge. Però, a més, era una llengua convencional, artificiosa –que no enteniala gent que parlava occità- usada només com a mitjà d’expressió poètica i assequible a un reduït nucli d’iniciats. D’altra banda, anaven lligades a la llengua una preceptiva i unes concepcions poètiques que no sols no responien a les inquietuds de l’època, sinó que derivaven d’una poesia tancada i formalista, plena de tòpics i sense contacte amb la realitat. I tot això en un moment en què lapoesia occidental havia sofert una notable evolució, amb manifestacions com el dolce stil nuovo i el petrarquisme, que renovaren la lírica europea i que només afectaren la nostra de manera mínima i esporàdica.

El 1323, es creà per premiar poesies escrites en provençal el Consistori de Tolosa. La seua pervivència es deu, en bona part, a l’activa participació de poetes catalans. A imitació delConsistori de Tolosa s’instituí a Barcelona el de la Gaya Sciència on un jurat d’experts atorgava un premi als poemes que millor s’ajustaven als criteris dels tractats de retòrica.

En línies generals podem destacar el caràcter arcaïtzant, gens original i absolutament artificiós d’aquesta poesia. El fet de continuar ancorats en aquesta tradició significà un fre en l’avanç de la poesia catalana. Des delpunt de vista lingüístic hem de destacar que es tractava d’una llengua en la qual fonèticament i morfològica predominava el provençal mentre que sintàcticament el que predominava era el català. Aquesta duplicitat es manifestava a sovint en les múltiples vacil•lacions que s’aprecien en els poemes.

D’altra banda, els canvis esdevinguts en l’estructura social impossibilitaven que la temàticaconcordara amb una situació fàctica. La poesia degenerà doncs, en la repetició d’una sèrie de tòpics sense connexió amb la realitat, el vassallatge ja no equivalia exactament a la seua significació trobadoresca, la mort per amor no passava d’ésser una declaració galant i la dama quasi una excusa per a versificar. En aquest context, l’única cosa valorable en un poema era la seua perfecció formal....