La Postguerra a Igualada: La Qüestió Dels Proveïments

LA POSTGUERRA A IGUALADA: LA QÜESTIÓ DELS PROVEÏMENTS

JOSEP ALERTI PUIG

235

INTRODUCCIÓ Es prou sabut que la postguerra comportà una davallada espectacular del nivell de vida de la població espanyola. Aquesta afirmació és corroborada no tan sols per la memòria popular, sinó també pels indicadors econòmics, l'anàlisi dels quals ha permès als estudiosos mesurar allò que ha estatconsiderat una brusca interrupció en el procés de configuració d'un model de societat capitalista (1). Un cop superades les inconsistents tesis elaborades des del franquisme per justificar un fenomen qualificat d'insòlit (2), els investigadors posen l'èmfasi en (1) Segons Higinio Paris, un dels teòrics de l'autarquia, que fou secretari del Consejo de Economia Nacional, "en el aiio 1940 la Renta espanola apreciós constantes había retrocedido a nivel de 1914, però coino la población era mayor, la renta por habitante descendia a cifras del siglo XIX; es decir, que la guerra civil provoco un retroceso económico sin precedentes". Malgrat que es resisteix a atribuir la davallada a la política econòmica del règim, veiem com l'autor és conscient de la magnitud del fenomen. (Paris Eguilaz, Higinio,Evoluciónpolítica y econòmica de la Espana contemporanea, Madrid, 1969, citat a Biescas, J.A. i Tuíïón de Lara, M., Espana bajo la dictadura franquista. Labor, dins Historia de Espana, Barcelona, 1980, p. 21). Com diu Caries Sudrià, en fer-se ressò de les darreres investigacions sobre la caiguda dels nivells de renda i l'empitjorament de les condicions de vida, "la normalització de les activitatsproductives es va produir sobre la base d'un importanttssim descens dels salaris reals. Els treballadors catalans van veure disminuïda la seva capacitat adquisitiva en un percentatge que podia oscil.lar entre el 25 i el 50 per cent. Es tractava d'una pèrdua de gran entitat que [...] es va mantenir durant més d'una dècada. El nivell de vida dels assalariats catalans quedava en el mateix punt que era el1913 bo i perdent totes les millores aconseguides en els vint anys següents. Una caiguda dels salaris d'aquesta magnitud i d'aquesta durada no trobaria parió, segurament, en tota la història del capitalisme. Només el fet de produir-se després d'una guerra duríssima i enmig d'una repressió sagnant permet d'entendre que no hi hagués una rebel.lió generalitzada". (Sudrià, C , Una societat plenamentindustrial, dins Història econòmica de la Catalunya contemporània, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1988, pp. 140 i 141). Sobre aquest tema vegeu l'estudi de Carme Molinero i Pere Ysàs, "Pàtria, Justícia y Pan". Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya. 1939-1951, La Magrana, Barcelona, 1985). (2) Les destrosses causades pel conflicte i la climatologia figuren entre els argumentspredilectes esgrimits pel règim. Una explicació modèlica la proporciona l'igualadí Antoni Jorba: "Es pot ben dir que Espanya va viure una ombriva i difícil etapa tercermundista, amb una indústria destrossada per la guerra i mancada de matèries primes [sic], i amb els camps i la ramaderia semiabandonats i perjudicats per uns anys de persistent secada [sic!]. El govern es veié obligat a imposar un règimd'assignació de quotes per a les matèries primes i el racionament de productes alimentaris". Jorba i Soler, A., Agonia d'ima ciutat. Impremta Codorniu, Igualada, 1982. L'autor fou cap local de Falange l'any 1939 i regidor a la tercera comissió gestora municipal que es formà després de la guerra, per l'abril del 1941.

237

la política econòmica dels governs dels anys quaranta i primeries delscinquanta. La qüestió consisteix a esbrinar si l'esmentada política econòmica fou una conseqüència no desitjada, resultat de les represàlies que patí el règim per mostrar-se favorable a les potències de l'Eix, o bé si responia a uns objectius explícits per part dels governants. De bon principi, volem deixar clar que ens inclinem per aquesta segona hipòtesi, en favor de la qual es poden presentar...