LES TRANSFORMACIONS ECONOMIQUES DEL S.XIX

UNITAT 2: LES TRANSFORMACIONS ECONOMIQUES DEL S.XIX
LA DEMOGRAFIA
La població dels principals països europeus va créixer durant el segle XIX de manera vertiginosa. Espanya també experimentà un creixement important, tot i que inferior al de la resta de països europeus.
L’alentiment en el creixement demogràfic espanyol s’explica pel fet que la taxa de mortalitat es va mantenir bastant altadurant tot el segle, com a conseqüència de les guerres civils, del retard i l’escàs creixement de la indústria, i de l’aparició esporàdica d’epidèmies com ara el còlera.
Les constants demogràfiques d’Espanya van ser les mateixes que les de la resta d’Europa, tot i que a un ritme més lent: increment de la població absoluta, augment lleuger de la població urbana en un detriment de la del camp idisminució gradual de la població activa del sector primari, compensada per un creixement lleu de la població dels sectors secundari i terciari.

ELS CANVIS EN L’AGRICULTURA
Els polítics il.lustrats quan volien modernitzar l’agricultura sempre topaven amb el sistema de la propietat de la terra que gairebé era tota en mans de la noblesa i de l’Església. El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquestspropietaris constituïa un fre que impedia que a Espanya es produís una arrencada econòmica semblant a la d’altres països europeus.
Perquè el camp fos més rendible, calia que els propietaris invertissin en maquinària o en adobs i, sobretot, que s’ocupessin d’estudiar com obtenir més rendiments (nous conreus o la recerca de mercats).
Els nobles i els clergues vivien de les rendes que elsproporcionaven els camps, i gairebé mai no es dedicaven a una activitat productiva. Les seves terres eren cultivades per arrendataris amb contractes molt antics. Generalment, aquests arrendataris es quedaven una part de les collites per subsistir i lliuraven l’altra part al propietari, a més de pagar diversos impostos a l’Estat o a l’Església local (delmes).
Els camperols eren, en general, molt pobres itreballaven explotacions petites. Això dificultava l’acumulació de beneficis per millorar els conreus i comprar màquines. També hi havia moltes hectàrees de terra, anomenades terres comunals, que eren propietat de municipis, sovint no cultivades o mal cultivades. Les terres de l’Església i les dels municipis s’anomenaven propietats de mans mortes, ja que, com segons la llei no es podien posar a lavenda, no hi havia possibilitat que canviessin de mans.


LES DESAMORTITZACIONS
Els polítics liberals pensaven que la principal mesura per posar fi a l’endarreriment del camp espanyol era eliminar totes les restes del règim senyorial que encara hi havia en bona part de les regions del país. Una d’aquestes mesures, considerada imprescindible, era erradicar el sistema de propietat de mans mortesi vendre’n les terres perquè els nous propietaris modernitzessin el camp.
Tot i alguns precedents duts a terme per les Corts de Cadis o pels governants durant el Trienni Liberal, els canvis més importants en l’estructura de la propietat de la terra es van produir arran de les desamortitzacions aplicades pels governs dels anys 1.836 I 1.855.
La primera desamortització (1.836) es va fer durant laregència de Maria Cristina, pel Ministre d’Hisenda Mendizábal. El govern va nacionalitzar tots els béns dels ordres religiosos, que després va vendre a preus molt baixos. Amb els interessos obtinguts, el nou Estat liberal va poder afrontar el problema del deute públic i finançar l’exèrcit contra els carlins.
La segona desamortització (1.855), duta a terme durant el Bienni Progressista feta perMadoz, va posar a la venda totes les terres cultuvables que formaven part del patrimoni municipal, estatal i dels ordres militars.
El procediment desamortitzador consistia a taxar les propietats, fer-ne una subhasta pública i adjudicar-les al millor postor. Les conseqüències de les desamortitzacions van ser diverses.
En primer lloc, va comportar el canvi de propietat. Els compradors, però, van...