manuel sanchis guarner


La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner


El desembre de 1933 apareixia a la ciutat de València un llibre que en la nostra història cultural i lingüística ha resultat decisiu i imprescindible per la difusió d’alguns conceptes relacionats amb la llengua que parlem els valencians. La llengua dels valencians fou publicat per Manuel Sanchis Guarner dins de la sèrie Quadernsd’Orientació Valencianista de la Col·lecció L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta. En aquesta col·lecció van aparéixer diverses obres relacionades amb la nostra llengua i cultura, com Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig, el Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador o El País Valencià de Felip Mateu i Llopis. En una línia semblant, Pizcueta encomanà a Sanchis Guarner la redacciód’un llibre que tractara sobre aspectes bàsics però essencials de la llengua dels valencians des del punt de vista més objectiu possible. Com afirma Santi Cortés, especialista en la vida i obra de Sanchis Guarner, la seua finalitat “no era polèmica sinó didàctica: confiava a culturitzar els lectors en temes de lingüística valenciana”.
El jove llicenciat universitari, de tan sols vint-i-dos anys, vacomplir l’encàrrec tan bé com va poder, i en el llibre va intentar mantenir una posició eclèctica, sense prendre una postura clara i definida sobre diversos aspectes de la llengua com eren el seu nom, l’origen o les relacions amb les altres varietats de la llengua catalana. En aquest sentit, el títol de l’obra és bastant simptomàtic dels esforços de Sanchis Guarner per mantenir-se en aquesta posiciói, al llarg del llibre, sempre utilitzarà l’expressió valencià o llengua valenciana per a referir-se a la varietat parlada a les nostres terres. Segurament, darrere d’aquest plantejament trobem l’esperit de consens que havia permés arribar a l’acord ortogràfic de Castelló uns mesos abans, i la necessitat de difondre aquesta doctrina ortogràfica. Així ho creu Antoni Ferrando quan diu que “potserSanchis Guarner creié més oportú de no suscitar polèmiques que poguessen ferir les susceptibilitats localistes d’alguns dels consignataris, com ara L. Fullana i F. Martínez”.
Ara bé, encara que Sanchis Guarner intentava mantenir una posició suposadament neutral o objectiva, en el moment de parlar de l’extensió i límits de la ‘nostra llengua’, oferia una descripció detallada dels principalsdialectes de la llengua catalana, i seguia els estudiosos romanistes europeus que acceptaven sense cap problema aquesta unitat lingüística.
El llibre va ser molt ben rebut pels sectors valencianistes ja que, fins aquell moment, no es disposava de cap obra de consulta que recollís un mínim d’informació sobre el valencià i que plantegés alguns dels problemes més candents sobre el tema. Així, el setmanariEl Camí publicà un article signat per P. C. [inicials de Pere Cardona, pseudònim d’Adolf Pizcueta] on constatava la necessitat existent en la societat valenciana d’un llibre com el que acabava d’aparéixer, del qual destacava l’objectivitat emprada en la seua redacció: “Un nou quadern de ‘L’Estel’ que deuen llegir tots els valencians i per supost tots els valencianistes. […] És un llibre quesempre tindrà actualitat i que els valencians de totes les contrades i de totes les idees deuen conèixer […] Un llibre així feia falta”.
Teodor Llorente i Falcó, director de Las Provincias, sota el pseudònim de Jordi de Fenollar, també s’ocupà del llibre des del seu diari en uns termes bastant encomiàstics, i afirmà que estem davant d’”un trabajo muy concienzudamente hecho, en el que sin divagacionesinútiles ni alardes pedantescos se abordan todos los problemas que afectan a nuestra lengua vernácula”. Un altre autor que també ressenyà el llibre fou E. Martínez Ferrando, que col·laborava a La Veu de Catalunya enviant una crònica setmanal des de València, on afirmava que l’opuscle de Sanchis Guarner “constitueix una excel·lent tasca d’informació sobre el tema, que resum totes les teories...