MITE DE LA CAVERNA


Plató: el mite de la caverna    (La República, VII, 514a-517c)


Plató relata l'existència d'uns homes que des del naixement, es troben lligats de cames i coll a l'interior d'una fosca caverna. Presoners no sols de les ombres obscures pròpies dels habitacles subterranis, sinó també del seu camp de visió, de manera que han de mirar sempre endavant a causa dels lligams sense poder mai girar elcap. La llum que il·lumina l'antre la reben d'un foc encès darrera d'ells, enlairat i distant.
Els captius, amb els caps immòbils, no han vist res més que les ombres projectades pel foc al fons de la caverna i s'arriben a creure, mancats d'una educació diferent, que allò que veuen no són ombres, sinó objectes reals, la mateixa realitat.L'interlocutor de Sòcrates, Glaucó, afirma que estàabsolutament convençut que els encadenats no poden considerar altra cosa vertadera que les ombres dels objectes. A causa de l'obnubilació dels sentits i l'ofuscació mental estan condemnats a prendre per vertaderes totes i cadascuna de les coses falses. Tot seguit, Sòcrates es pregunta què passaria si un d'aquests captius fos alliberat i sortís al món exterior. Doncs tindria greus dificultats per adaptar-se ala llum enlluernadora del sol; d'antuvi, per no quedar encegat, cercaria les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant i de manera gradual s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria tota la bellesa del cosmos. Astorat, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses, apreciar-les amb tota la riquesa policroma i en l'esplendor de les seves figures.
I si elpresoner alliberat tornés de nou a la fosca caverna per a comunicar el seu descobriment, ¿se'l creurien? No, més aviat es riurien d'ell, dient que l'ascensió l'havia pertorbat. Fins i tot, afirma Sòcrates, si ell intentés deslligar-los i fer-los pujar per la costeruda ascensió cap a la sortida de la caverna, aleshores, si el poguessin agafar amb les seves pròpies mans i el poguessin matar, elmatarien; així són els presoners: còmodes en el seu engany i violents.
La República, VII, 514a-517c
Sòcrates: Imagina't, doncs, uns homes en un antre subterrani com una caverna —amb l'entrada que s'obre cap a la llum—, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, acerta distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.
—M'ho imagino —va dir.
—Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes quesón molt més alts que el mur, els uns amb forma humana, d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, els qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.
—És estranya —digué— l'escena que descrius, i són estranys els presoners.
—S'assemblen a nosaltres —vaig dir jo—; en efecte, aquests, després de simateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que está enfront d'ells?
—No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.
—I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?
—Sens dubte.
—¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitats d'enraonar entre ells, elspresoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?
—És clar.
—¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensaran que són les ombres les qui enraonen?
—Per Zeus, jo bé ho crec —digué.
—Certament —vaig seguir jo— aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres...