Prevenció i violència de gènere en el context laboral i educatiu

Primera Part

Per introduir el com veu l'amor la nostra societat, utilitzaré uns punts molt clars que he llegit
a l'article de José Luís Sangrador i amb els quals estic molt d'acord:

•

Existeixen quasi tants tipus d'amor com tipus de persones i de relacions humanes.

•

Existeixen pràcticament tantes definicions d'amor com persones han escrit sobre el tema.

•

Quasi tot el quepot dir-se sobre l'amor serà veritat almenys per a algunes persones i en
algunes circumstàncies.

•

L'amor no és una entitat material, observable, sinó una realitat inferida, un constructe
psicològic, un estat intern els referents externs del qual no són tan obvis (és possible estar
enamorat sense cap “símptoma” comportamental observable), la qual cosa porta a aquesta
gran variabilitatsobre la seva naturalesa i les seves vivències.

•

L'amor com a objecte d'estudi i d'investigació: no resulta fàcil mesurar l'amor. Tot i que
existeixen escales, com podem mesurar algo que sovint és definit com indescriptible,
intangible...?

Llegint l'article adjunt de Pilar Sanpedro, m'adono que estic d'acord amb ella quan diu que
el matrimoni i la parella segueixen sent nuclisfonamentals en l'organització de les nostres
comunitats.
És a dir, la importància de l'amor en la nostra societat es desprèn fonamentalment d'un
fenomen sociocultural que no és universal, sinó més aviat propi de la cultura occidental: el
basament d'una institució social bàsica, la família, a través del matrimoni, en l'amor romàntic (hi ha
dades empíriques segons les quals el 90% dels subjectesconsultats diuen que no es casarien
amb un individu encara que tingués totes les qualitats desitjades per ells, sense estar-ne
enamorats), la qual cosa va associada amb la llibertat d'elecció de parella, que pot semblar lògic
des de la nostra visió etnocèntrica però que no és el “normal” des d'una perspectiva universalista.

Hi ha una confusió conceptual entorn al tema, de manera que, per exemple, esparla
d'amor i d'atracció alhora i, mentre uns defensen l'amor com a mera intensificació de l'atracció,
altres parlen de diferències qualitatives entre ambdós termes.

L'amor sembla tenir, a la vegada, una faceta tremendament “irracional”, que es pot

observar en aquells amors “cécs” i sense lògica aparent, aquella fantasia i hiperidealització de
l'altre, aquells patètics amors plens depatiment, renúncia i autosacrifici, aquells amors
absolutament altruistes, etc. Per norma general, escollim els amics entre aquells que ens
gratifiquen d'alguna manera o altra i fan agradable la relació amb ells. En canvi, hi ha persones
que queden amorosament penjades, amb una mena d'addicció, a individus que no tan sols no les
gratifiquen, sinó que inclòs les omplen d'amargura, de patiment, ifins i tot de danys físics.

José Luís Sangrado parla de l'amor a partir de la combinació de dos components bàsics:
amor – afecte i amor – passió. L'amor – passió va més encarat a un mateix (vull ser feliç i per això
necessito a l'altre, perquè em fa feliç: és una perspectiva hedonista i amb un caràcter més
individualista). L'amor – afecte, en canvi, fa referència a l'altre i té un caràctermolt més altruista.
Segons ell, en la pràctica combinatòria d'ambdós elements es pot donar molt més el primer que el
segon.
A més a més de les diferències lògiques entre ambdós components (com la major
idealització, fantasia i recompenses imaginàries en el cas de l'amor passió), una de les diferències
més clares entre ells és el factor temporal: l'afecte sol durar molt més temps, pot durartota una
vida (amics de la infància que duren fins la mort), mentre que l'amor – passió és molt més fràgil, ja
que pot néixer súbitament i morir de la mateixa manera, i lluita contra el temps. I tot això passa
perquè el temps fa que entrin en acció les gratificacions reals, el que l'altre realment és, i no les
imaginàries o la idealització.

En la nostra societat s'observa en més gran...