Resumen Kant

UD 10: L’IDEALISME TRASCENDENTAL DE’INMANUEL KANT
En el Pròleg de la Crítica de la raó pura, Kant exposa els objectius d’aquesta obra:
establir els límits i condicions de possibilitat del coneixement. Ara bé, el seu interès no
és exclusivament teòric, sinó pràctic: és necessari establir els límits del coneixement
teòric per salvaguardar l’esfera de la praxis. I tant una cosa com l’altra estàestretament
vinculada amb la qüestió de si es possible la metafísica com a ciència.
1. L’ús teòric de la Raó: la Crítica de la Raó pura
Segons Kant, és inqüestionable que hi ha coneixement, no només perquè l’esplendor
d’algunes ciències, com la Física i la Matemàtica, així ho confirmen, sinó també
perquè, d’acord amb l’argument clàssic contra l’escepticisme, l’afirmació “No hi haconeixement” es nega a ella mateixa. Que hi ha coneixement és una quaestio facti,
un fet, quelcom que es dona. El que hem d’analitzar és en què consisteix la validesa
del coneixement, quines són les condicions del coneixement cert. Aquest és el sentit
de la paraula crítica: una revisió de la certesa dels nostres coneixement.
En particular, a Kant li preocupa la qüestió de per què les ciències avancen ambtanta rapidesa i seguretat i, en canvi, la metafísica, que per Kant, com per Aristòtil,
és la disciplina filosòfica per antonomàsia, sembla que sempre es troba en un cul-desac, encallada en qüestions aparentment sense solució.
Kant comença amb l’afirmació de que el nostre coneixement és finit. Això no ho diu
en el sentit de que els ésser humans no ho podem conèixer tot (afirmació amb la
qual,d’altra banda, tots podriem estar d’acord), sinó en el sentit de que la nostra raó
necessita l’objecte per conèixer i que aquest objecte ha de venir donat, no el cream
nosaltres. Per oposició, una raó infinita o absoluta seria aquella que no necessita
l’objecte, sinó que se’l dona ella mateixa.
La conseqüència de la idea anterior és que el coneixement humà és el resultat de
dues facultats: lasensibilitat, gràcies a la qual se’ns donen els objectes, i
l’enteniment, gràcies al qual els podem pensar.
D’altra banda, el coneixement, per ser-ho realment, ha de complir dues condicions
íntimament relacionades: ha de ser universal (sempre igual, en tots els casos i per a
tots) i necessari (ha de ser així i no pot ser d’altra manera). Ara bé, com es dedueix
de l’anàlisi de l’experiènciaque fa Hume (el filòsof que, segons Kant, el va
despertar del seu somni dogmàtic), gràcies a l’experiència podem saber com són les
coses, però no que hagin de ser sempre ni necessàriament així. En conseqüència, si
hi ha coneixement vàlid, ha de ser possible un coneixement a priori, és a dir,
independent de l’experiència.
Ara bé, si afirmam, com es fa habitualment, que el nostre coneixement esregeix
pels objectes, està clar que no hi podem establir res a a priori. Per aquesta raó,
Kant proposa la inversió d’aquest plantejament tradicional, que anomena la
revolució copernicana: no és el coneixement el que es regeix per l’objecte, sinó
l’objecte que es regeix pel coneixement. Aquesta inversió afecta tant a la sensibilitat
com a l’enteniment.

1

Què podem conèixer absolutamenta priori, és a dir, amb independència de
l’experiència? Quins són els límits del coneixement pur? És possible la metafísica
com a ciència? Totes aquestes preguntes s’identifiquen entre elles i amb una quarta:
són possibles els judicis sintètics a priori?
Un judici analític és aquell en el qual el predicat no afegeix cap informació a allò
expressat en el subjecte. Per exemple, “el cercle ésrodó”. En un judici sintètic, en
canvi, el predicat sí afegeix informació a allò que diu el subjecte. Per exemple, “els
suecs són rossos”. La qüestió de si són possibles els judicis a priori és planteja per
saber si hi ha judicis independents de l’experiència (universals i necessaris) i que, a
la vegada, proporcionin nous coneixements.
La sensibilitat
Kant s’ocupa de la sensibilitat...