L'eixida del renaixement

L’eixida del romanticisme: la novel·la realista i naturalista.
Cap al 1850 es produeix, en les diverses literatures europees, una reacció general contra el romanticisme que porta el nom de realisme; el naturalisme en va ser la derivació extrema i més tardana.
Segurament no s'ha donat mai, en la literatura universal, un fenomen tan extens i homogeni en les seues caràcterístiques com elsorgiment de la novel·la realista i naturalista, o siga, tal com es presenta després del romanticisme fins a aproximadament el final del segle xix. Encara que l’època precedent havia produït alguns grans novel·listes, del 1850 al 1890 és l’època de la novel·la. La seua preponderància sobre els altres gèneres literaris és innegable.
Des de Rússia fins a Amèrica, es produeix un tipus de narració, que és almateix temps testimoni d'ambients i retrat d'individus. El que és peculiar d'aquesta fase «àuria» i arquetípica de la novel·la és la seua síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. Superant el sentit narratiu d'acumulació d'episodis, propi de la novel·la del segle xviii, la novel·la realista no basa el seu interés enl'anècdota ni en l'embull de l'acció, sinó en el més profund de la personalitat lliure, en l'individu, en tensa dialèctica amb la seua societat.

L’època realista és una època crítica: a la sensibilitat subjectiva i al poder de la imaginació, oposa una voluntat de coneixement lúcid. El realisme es defineix sobretot per la voluntat de descobrir i reflectir una realitat que el romanticisme haviaevitat o disfressat. En aquest sentit la consigna del realisme serà la mateixa de la ciència: veure-hi clar. “El naturalisme en les lletres, escriu Zola, és l’anatomia exacta, l’acceptació i la descripció del que és”. En aquesta època cientifista i positivista, la novel·la només pot justificar la seua existència i importància sacrificant la ficció a l’observació.
De tota manera, encara que elsnoveŀlistes revelaven l'esperit cientificista i capitalista del seu moment social, a tots els movia un peculiar sentit ètic, que no cal confondre amb el moralisme exemplificador de màximes, sinó que radica en una amargor pel viure humà en general, consumit en vana acció dins d'un teixit de passió col·lectiva centrada en la riquesa i el poder: les arrancades idealistes —el mateix en Dickens que enDostoievski— serveixen per a evidenciar per contrast el lamentable fons col·lectiu.

Aquest sentit ètic és el que fa de la novel·la «realista» expressió i crítica d'un món social i econòmic: en el món modern, que els diners i la mobilitat social han fet fluid i borrós, la novel·la vol captar la veritat moral de les vides per darrere de les aparences socials. La dialèctica entre individu i societat,en termes de diners i domini, és la matèria de la novel·la realista del xix.
Tècnicament, això implica perspectives àmplies, visions d'ambients amb molts personatges contrastats. Més avant, no obstant això ­—a fi de segle—, la novel·la es va fent mes lírica i personal, fins i tot en el seu estil —pensem, per exemple, en Els Malànima, de Verga, o en El cosí Basili, d'Eça de Queiroz. Al mateixtemps, alguns escriptors comencen a fixar la mirada en un detall o en un moment d'intensitat poètica. Madura així el conte, en el seu peculiar sentit del tardà segle xix —Txèkhov—: és un símptoma que la novel·la «naturalista» s'acosta al seu ocàs.

Temes i concepció de la realitat
Ni l’exotisme ni la història desapareixen de la noveŀla. Però el que serà habitual és que la novel·la realistaaparega lligada a una geografia precisa. Pel que fa a la història, el novel·lista la considera cada vegada més com un domini del coneixement exacte, i no com una font d’ensomni. Així, el passat que sol tractar és sovint el passat més recent de la societat a què pertany l’escriptor. I com que la realitat contemporània es presta millor a l’observació que no la passada, el modernisme es va convertir...