La importància dels límits

La importància dels límits

No cal dir que voldríem veure als nostres fills somrients, alegres i amb cara de felicitat. Ara bé, si els nostres fills mai no s’han sentit davant nostre frustrats, disgustats, enfadats o amb ràbia, hauríem de començar a qüestionar-nos si estem fent bé les coses com a pares. Perquè, com podran aprendre a afrontar la frustració, la ràbia, els disgustos... si mai noels han experimentat, si mai no els han viscut en la pròpia pell? Com aprendran a tenir autocontrol i autodisciplina si les vides dels nostres fills només estan plenes d’experiències fàcils i agradables? Com els enfortirem i els prepararem adequadament per a la vida si, a través d’experiències, no aprenen que a la vida no sempre s’aconsegueix el que es vol o el que es desitja?

La publicitat,dia rere dia, ens vol fer creure que tots ens mereixem i tenim dret a tot el que volem i en el moment en què ho volem. Tot ha de ser fàcil i sense espera. No esperis més. Compra’t el cotxe X i comença a gaudir-lo ara mateix. Si els pares no aprenen a usar la paraula NO, difícilment els podrem ensenyar els nostres fills que estaran millor sense alguna cosa que desitgin. I és que no n’hi ha prou ambestimar-los, cal ajudar-los a controlar els seus impulsos i desitjos. Els pares hauríem d’aprendre quan un NO pot ajudar-los a afavorir el seu desenvolupament emocional. Amb tot, el quan és important, perquè dir NO en el moment inadequat pot ser gairebé tan perjudicial com no dir No prou vegades.

Vivim, però, en l’actualitat plenament instal·lats en la cultura del SÍ. Respirem aquesta atmosfera,i això fa que, sense adonar-nos-en, ens costi tant dir i saber dir NO als fills. Cada fill nostre, només a través de la televisió, veurà un promig de quaranta mil anuncis per any. I si li sumem els rètols publicitaris, diaris i revistes, correu brossa, màrqueting comercial i anuncis per Internet, la xifra arriba al milió. Sí, un milió anual de missatges de SÍ. A més, no oblidem l’objectiuprimordial de la publicitat. Un tal T. Boone Pickens, un petrolier multimil·lionari de Texas ho expressà així: La nostra missió és fer que la gent no se senti feliç amb el que té. I té raó: si algú vol fer de la vida una autèntica desgràcia, l’ ingredient principal que hi ha de posar sempre és la insatisfacció1. Una insatisfacció permanent.

La cultura del SÍ s’expressa bàsicament a través de trespostulats:
 Com més coses, millor. És a dir, més és millor. Compra tant com puguis. Com més coses tinguem, més feliços serem. Qui no té res, no val res.
 Com més ràpid, millor. Fes-ho ara. És absurd, i de rucs esperar. Les coses i els problemes s’han de resoldre ràpidament, si no, no val la pena.
 Com més fàcil, millor. Tot ha de ser fàcil i divertit. La frustració, el patiment i el malestar notenen lloc en la nostra cultura. El drama, però, és que són part consubstancial de la vida.
Així, doncs, el malestar, la decepció, l’avorriment, l’angoixa formen part irreductible de la vida, perquè la vida és així, i no es deixa canviar: ni ara, ni mai. Procurem, per tant, no continuar enganyant i falsificant la realitat davant dels nostres fills. Aprenem a saber dir No quan cal, perquè ellspuguin aprendre a gestionar la seva vida de la manera més funcional possible. No els continuem enganyant més. Això ja ho fa, i millor que nosaltres, la publicitat i en general, aquesta cultura contemporània del SÍ.
Llegiu, sisplau, aquest relat:
Cuando pienso en lo difícil que puede llegar a ser enseñar a nuestros hijos los límites y sus consecuencias, siempre me acuerdo de una noche de verano enMinnesota con nuestro hijo pequeño, Brian, cuando sólo tenía tres añitos y medio. Hacía muchísimo calor; era uno de esos días pesados, bochornosos y sofocantes en los que la tarde es casi tan calurosa como el mediodía. Hacía un tiempo ideal para ir a la heladería, a pocos metros de nuestra casa. Por eso, aquella misma tarde decidimos entre Mónica, los niños y yo que después de cenar saldríamos...