Acróstico

Baixà del tren a l’estació de Faió i remuntà l’Ebre amb el llaüt d’un asconès anomenat el Bisbe.

Baixà corrents les escales de casa, agafà la motxilla plena de roba i es dirigí ala taula del menjador. Allí, deixà una petita nota i després sortí de casa. Es dirigia a agafar el tren. S’havia escapat de casa i volia anar-se’n lluny, a descobrir la veritat. Nosabia cap a on dirigir-se exactament, però estava decidida a conèixer les seves veritables arrels. A l’estació, esperant, recordà el que li havien dit els seus pares la nit anterior.No era filla de qui l’havia cuidant fins ara. Era adoptada. L’única pista que tenia era un cognom, Faió. Tota la vida s’havia dit Alba Soler, i en un instant, tot canviava. Unacadeneta d’or i un grabat al seu darrere, va ser el que li va fer descobrir el seu nom real, Alba Faió.
Remuntà als seus origens tot imaginant què els hauria impulsat a donar-la enadopció. L’Ebre aparegué de sobte per la finestra del tren, i ella se’l quedà mirant molt fixament, amb uns ulls de gran incertesa. Aquell paisatge li era familiar. No ho sabia del cert,però el presentiment que tenia d’haver estat allà abans, era cada cop més gran. De sobte, un llaüt començà a sonar enmig del vagó, el qual va atraure l’atenció de l’Alba. Era unnoi, d’un estil força bohemi, tot i que no fóu la música, el que més li va cridar l’atenció de l’ asconès. Tenia un rostre casualment semblant al seu, i s’acostà a parlar amb ell. Elnoi, anomenat “Toco”, s’oferí amablement a ensenyar-li el seu poble, Flix. Anàren a voltar i el poble cada cop li sonava més a l’Alba. De sobte, va reconèixer un lloc: la plaça delBisbe, on casualment vivia en Toco. I si era el seu germà? Potser tenía la primera pista.

Laura Carbonell
27 d’octubre del 2010