Adorno

A la destrucció de l’aura estètica, Adorno veia un procés que forçava a l’espectador a convertir-se en un consumidor pasiu i reflexiu, i que per tant, impossibilitaba les experiències estètiques.L’art de masses que resultaba de la nova reproducció tècnica no representaba per ell més que una ‘’desestetificació de l’art’’ . Benjamin, per la seva part, a l’art de masses tecnificat el veia com lapossibilitat de noves formes de percepció colectiva; possava totes les seves esperances en el fet de que, en la experimentació inmediata de l’art per part del públic, les iluminacions i experiencies quefins el moment només s’havien donat en el procés esotèric de plaer solitari de l’art, poguessin produirse de forma profana.

A partir dels aconteixements que es desenvolupaven a Europa, tals com elsprojects fascistes-absolutistes (nazisme i estalinisme) pensadors com Herbert Marcuse, Theodor Adorno, i Walter Benjamin, tots pertanyents a l’Escola de Frankfurt, es van prendre el treball derastrejar l’últim extrem al que aquestes grans maquinàries podrían arribar a influenciar en la cultura i reforçar el seu poder fent-se cada cop més omnipotents, en termes més Nietzscheans, uns artistes senseescrúpols. Diseñant per mitjà de la tècnica i la raó instrumental, estratègies més desintegradores i unificadores, de tal manera que cada individu en el seu rol de llibre pensant es absorbit fins queacaba pensant allò que els ‘’grans’’ volen que pensi.


Aquest fenòmen natural denominat també industria cultural o cultura de masses va ser des de finals del segle XIX un fet catastròfic que varemoure les entranyes d’aquells defensors de l’autonomia de l’art.

Por supuesto, esta propuesta no había nacido junto con ellos sino desde finales desde finales del siglo XIX ya había un fuerterechazo hacia las masas, por temor a ser un grupo de hombres brutos con afán de saciar sus instintos carnales, esta postura resulta ser una vertiente del pensamiento de la ilustración, donde se...