Alfabetització

L’alfabetització multimodal
La informàtica, l’ electrònica, el món audiovisual i les telecomunicacions han conduït cap a una nova era digital en la qual apareixen quotidianament noves necessitats d’alfabetització. Els missatges que circulen són predominantment multimodals, és a dir, elaborats a partir de diferents modes comunicatius, com ara l’escrit, el visual, l’ auditiu, el gestual, etc.Internet ofereix actualment “un marc d’interacció, participació i comunicació social, allunyat del model anterior on grans empreses oferien continguts i els usuaris eren simples lectors, per passar a ser alhora redactors (the Read/Write Web). En aquest context, els usuaris són els protagonistes. Els usuaris ara poden decidir, etiquetar, crear, compartir, organitzar, distribuir, recollir, seleccionar,etc. L’educació formal no pot quedar al marge d’aquesta nova realitat. L’ interacció dels centres educatius amb el medi i amb la seva comunitat educativa és un dels pilars de la seva definició, i, si l’entorn de l’escola està immers en aquesta nova era digital, l’escola no en pot quedar fora i ha de fer els possibles per entendre-la i obrir-li les portes de l’escola.
És evident que l’ús de latecnologia per sí sola no aporta cap avantatge pel procés d’aprenentatge. L’ hipertext, per exemple, com a eina pedagògica, ha de ser incorporat de forma orgànica i planificada, integrant tècniques d’ensenyament tradicional amb l’ús de la tecnologia. Quan és utilitzat d’aquesta manera a classe,l’ hipertext ofereix la possibilitat de redefinir les relacions (de poder) entre el lector i l’ autor,d’una banda, i entre els estudiants i els educadors, d’altra. Només podem parlar d’un empoderament real si el lector té la possibilitat d’ elaborar i difondre les seves interpretacions de la lectura prèvia, convertint-se en un autor.
L’aprenentatge és el resultat complex de l’ interacció amb altres actors socials mitjançant les eines culturals disponibles per al aprenent. L’ordinador es una d’aquesteseines i l’efecte de la mediació mitjançant eines culturals és una manera de comprendre la complexitat de la relació entre l’aprenent, la pantalla i el contingut del que s’ha d’aprendre en el pas de la pàgina a la pantalla. Part de la feina de qualsevol educador és fer opcions pedagògiques que ordenin el món de una forma particular pels seus aprenents. Així, les opcions dels educadors podenconstruir un món dissenyat per al aprenent o un món dissenyat per l’ aprenent. En la segona opció, l’aprenent te un rol més actiu i elabora processos de reconstrucció del significat: l’aprenent no només rep la informació, sinó que la reelabora i produeix evidències del seu aprenentatge. Un problema de la primera opció, d’un món ordenat per al estudiant, és que molts educadors i responsables d’elaborarels currículums, que van ser estudiants en temps que canviaven tecnològicament molt més lentament que ara, no utilitzen habitualment les eines culturals de comunicació pròpies de la era digital, la qual cosa produeix un buit entre el llenguatge dels aprenents i el llenguatge dels centres educatius. Aquest buit es tradueix, en el cas dels estudiants més rebels, en conflictes entre educadors quevolen ser la font del coneixement per als seus aprenents i uns aprenents que no comprenen o no reconeixen l’autoritat del seu llenguatge; en el cas dels aprenents més passius, el buit entre els llenguatges dels centres educatius i els típics de l’ era digital produeix una certa alienació dels llenguatges i habilitats utilitzats de forma ordinària en l’actualitat.
El procés de transició de lasocietat de comunicació de masses a l’ era digital té importants implicacions pedagògiques perquè reconfigura la distribució del poder de consumir, produir i distribuir el significat. En l’ era de la comunicació de masses, la relació entre els que produïen missatges i els que els rebien era una relació en què pocs actors socials elaboraven missatges per a molts. En l’ era digital en què ara vivim,...