Anàlisi d’un fiasco

El canal Segarra-Garrigues es proposa convertir en regadiu 68.000 hectàrees de les comarques de Lleida, un objectiu que no serà fàcil d’aconseguir per dos motius: no és clar que el Segre tingui aigua suficient i, encara que hi hagi aigua, no està gens clar que els agricultors vulguin comprar-la. L’obra pública de Catalunya més cara després de l’AVE té un futur incert. Amb prou feines només uns200 dels 17.000 propietaris de les zones regables s’han adherit al Segarra-Garrigues. I de les 68.000 hectàrees previstes només s’estan regant 3.000. La Generalitat es troba ara amb un projecte a mig fer, curt de pressupost, també d’aigua, i mancat d’uns clients que ho justifiquin i rendibilitzin.

El canal i les xarxes de distribució de l’aigua tenen un pressupost, aprovat en 2003, d’1.500milions d’euros. El canal costarà al voltant de 450. Les xarxes de distribució haurien de tancar per 1.069. El sobrecost del 81 per cent d’aquestes xarxes (dels 1.069 milions d’euros previstos es pot passar a 1.928 milions) no és l’únic punt feble d’aquesta obra faraònica que en aquests moments es presenta com de dubtosa utilitat.

Hi ha, a més, qüestions d’ordre competencial que compliquen lasituació. L’aigua del Segre, en primer lloc, pertany a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), amb seu a Saragossa i dependent del Ministeri d’Agricultura i Medi ambient. Encara que sigui un riu que neix i mor a Catalunya, és un afluent de l’Ebre i la seva explotació la decideix el govern central.

La dotació anual que s’ha pactat per al canal Segarra-Garrigues és de 342 hectòmetres cúbics. LaCHE, no obstant això, calcula que només pot garantir el 80% d’aquesta quantitat. Això suposa que, de cada deu anys, dos no hi haurà aigua.

Tres-cents quaranta-dos hectòmetres cúbics d’aigua és molta aigua. El sistema Ter-Llobregat, per exemple, que dóna de beure a cinc milions de persones, inclosa tota l’àrea metropolitana de Barcelona, ​​amb les seves corresponents indústries, té una dotacióanual de 250 hectòmetres cúbics.

Molta més aigua, no obstant això, consumeix el canal d’Urgell: 641 hm3. És veritat que rega molta més superfície (90.000 hectàrees) però també és cert que perd molta més aigua. És un canal del segle XIX que rega, bàsicament, per gravetat.

El Segarra-Garrigues és un canal d’última generació, on l’aigua circula a pressió per la xarxa secundària de canonades: 3.500quilòmetres. Això significa que l’agricultor pot regular el volum amb una simple clau, reduint les pèrdues a menys del 10% del total d’aigua consumida.

De moment, i a causa de la baixa demanda, la dotació del Segarra-Garrigues se situarà entorn dels 116 hectòmetres cúbics anuals.

Sigui molta o poca, l’aigua que consuma el sistema Segarra-Garrigues anirà en detriment del cabal de l’Ebre en elseu últim tram, segons els plans del Govern. Si és així, la reculada del delta de l’Ebre, l’àrea humida més important de Catalunya, se seguirà accentuant.

La Generalitat, per exemple, proposa un cabal mínim de l’Ebre a Tortosa de 7167 hm3 en un any sec, de 9.508 hm3 en un any normal i de 12.543 hm3 en un any humit. L’Estat, no obstant això, només ofereix 3.010 hm3, sense importar-li que ploguimolt o poc.

La situació del Segre, única font de subministrament de la cadena, és encara més dramàtica. Al seu pas per Lleida, per exemple, no porta més de 63,1 hm3 a l’any, quan el cabal ecològic se situa entre els 441,7 hm3 i els 568 hm3, és a dir, entre set i nou vegades més.

El problema de l’escassetat d’aigua en el Segre es podria solucionar anant a buscar l’aigua al riu NogueraPallaresa, el més cabalós del Pirineus i el que menys s’aprofita per a l’agricultura. Però tampoc és fàcil. Caldria pactar amb els regantes de l’Urgell, a més de pagar una compensació a les elèctriques que avui ho exploten, i que deixarien de fer-ho per augmentar el cabal. A més haurien de fer-se uns transvasaments complicats.

L’Albagés, el pantà de cua del sistema Segarra-Garrigues, seria una...