Canvis culturals i socials ( 1950-1970)

1. Canvis socials i culturals (1950 – 1970).

L’etapa que comença a partir dels anys 50 del passat segle XX es pot considerar com la transformació social més intensa, ràpida i universal de la història de la humanitat des del neolític. Estem parlant d’un món de canviant, transformacions tecnològiques i canvis culturals constants en els que es veu afectada la condició humana tant a nivellqualitatiu com a nivell quantitatiu.

El canvi social més dràstic que es va donar a la segona meitat del segle passat fou “la mort del camperolat “que allunyà per sempre el món del passat. Es generalitzà a nivell mundial un èxode de la població rural cap a les ciutats. Els camperols deixen de llaurar la terra en un 80 per cent de manera que només tres regions del planeta seguiran dominades pels poblesi els camps: l’Àfrica subsahariana, el sud i el sud-est del continent asiàtic, i la Xina. El desenvolupament econòmic portarà la revolució en els transports, la mecanització de l’agricultura que amb la quantitat de maquinaria que els països desenvolupats disposaven, la cria selectiva del bestiar i el l’ús del capital intensiu de l'agricultor provocà un salt extraordinari en la producció de maneraque es redueix constantment la població agrícola fins a uns percentatges que en determinats països van resultar ridículs. En aquestes condicions, l’agricultura ja no necessitava la quantitat de mans de l’era pretecnològica així com la quantitat de famílies auxiliars permanents. En els països pobres encara que la revolució de l’agricultura no fou com en el primer món seran capaços de produiraliments no només per l’alimentació de la seva població sinó que podran comprar algun excedent i especialitzar-se en algun tipus de cultiu per a l’exportació com a països agrícoles.
El camp es buida i s’omplen les ciutats en un procés d’urbanització creixent com mai s’havia vist on apareixen ciutats amb poblacions mil·lionaries com Ciutat de Mèxic, El Caire, Seül o Bangkok amb més de 5 milionsd’habitants. La gran ciutat es converteix en una regió de centres urbans interrelacionats situats al voltant d’una zona administrativa o de negocis reconeguda, amb una revolució del transport públic i nets perifèrics que envolten i s’endinsen en la ciutat amb circulació externa, interna i subterrània (metro, trens, tramvies, autobusos i cotxes) que també es traduirà en una descentralització que provocaràl’aparició de diferents barris suburbans i zones residencials amb propis serveis comercials i d’entreteniment. Al tercer món les aglomeracions de 20 o 30 milions de persones que s’assenten en espais sense utilitzar o de barris de xaboles encare que connectats amb els centres amb nets de transport públic deficients marcarà la tendència global planetària del nou reagrupament humà massiu en nuclis urbanstant a Orient com a Occident tanmateix en el món desenvolupat com en el segon i tercer món.

Un dels avanços culturals que es porten a terme va incloure un increment de l’alfabetització en massa (molt forta en països comunistes), de l’ensenyament de secundària i sobre tot en l’ensenyament universitari. La nova economia moderna exigia molts més administradors, mestres, tècnics i gent qualificadaque havien de ser formats en les universitats, escoles professionals i altres institucions d’ensenyament suficients i capaços de satisfer aquesta tendència generalitzada de la democratització de l’ensenyament que originà una explosió estudiantil que va superar amb molt les previsions racionals dels planificadors i governants. Evidentment, la millor opció per a les famílies era que els seus fillsestudiessin uns estudis superiors ja que aquesta forma els asseguraria uns ingressos més elevats i una bona posició social. La gran expansió econòmica mundial provocà que els estudis universitaris deixessin de ser propi de les classes benestants i mitjanes per a convertir-se en objectiu tanmateix de les famílies més humils en un procés d’autèntica democratització de la universitat. Una...