CARPETA

Escoltar les veus
del món
JORDI PIGEM

© Observatori del Paisatge. Paisatges sonors a www.catpaisatge.net/psonors

1

Recentment va fer cent anys del naixement a Avinyó d’Olivier Messiaen, el compositor que
considerava que els ocells són els millors músics. Fa mig segle Messiaen ja recorria paisatges
d’arreu del món per enregistrar en casset els cants dels ocells i transcriure’ls ennotació musical.
Messiaen és, probablement, el primer compositor que es va prendre tan seriosament aquests
paisatges sonors que ens envolten.

El món com a vibració sonora
Diverses tradicions afirmen que el món va ser creat a partir d’un so o sons primordials: per
exemple, a través del ritme del tambor de Xiva, o bé a partir de la síl·laba sagrada om, que segons
l’hinduisme és el so essencialde l’univers. Hi ha cultures tradicionals, a l’Àfrica i a l’Àsia, que
afirmen que la veritable substància de la realitat és el so, que els ritmes musicals encarnen els
ritmes essencials dels fenòmens, i que la matèria que avui prenem com a realitat fonamental és
només una condensació de vibracions sonores.

1

A la Xina antiga es considerava tenir les orelles grans com un senyal desaviesa, com el senyal
d’una persona que sap escoltar més que parlar. I també a Europa, el filòsof estoic Epictet, que va
viure ara fa dos mil anys, afirmava que “La natura ens ha donat dues orelles i una sola llengua, per
tal que puguem escoltar el doble del que parlem”.
Les restes d’aquella concepció original que veia el so com a primordial no s’han esvaït
completament. Molts músics i molts amantsde la música segueixen considerant la sonoritat com
l’essència del món. Al capdavall, una bona música pot unificar el que sentim i fer-nos bategar al
mateix ritme. Fa un temps, “La Contra” de La Vanguardia portava com a títol “Con buena música,
las vacas dan más leche”. Es tractava d’una entrevista a Jordi Jauset, autor de Música y
neurociencia: la musicoterapia (2008). No és pas el nostretema, però els centenars d’estudis que
mostren l’efecte terapèutic de la música ens recorden que el so és molt més essencial i poderós
del que sovint havíem pensat.
El novel·lista alemany Hermann Hesse, en la seva obra cabdal, El joc de les granisses, ens parla
d’un joc erudit d’una comunitat del futur que es juga trobant ressonàncies entre temes musicals i
temes científics i filosòfics. En lesprimeres pàgines d’aquesta extensa novel·la, el narrador explica
1

Un exemple entre molts d’altres és la tradició índia del xivaisme, tal com explica Alain Daniélou (2006: p.
131-142). D’altra banda, una obra curiosa que fa referència a moltes d’aquestes tradicions i que intenta
explicar a partir de claus musicals la disposició dels capitells romànics del monestir de Sant Cugat del Vallèsi de la catedral de Girona és la del musicòleg alemany Marius Schneider, escrita originàriament en castellà
als anys quaranta del segle passat: El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y escultura
antiguas (1998). Són també molt interessants els treballs de cimàtica (Kymatic, cymatics, del grec kyma,
“ona”: l’estudi de les formes físiques produïdes pels fenòmens sonors)desenvolupats al segle XX per Hans
Jenny i continuats més recentment per altres autors.

© Observatori del Paisatge. Paisatges sonors a www.catpaisatge.net/psonors

2

com “a la Xina llegendària […] hom identificava precisament la prosperitat de la música amb la de
la cultura i la moral”, fins al punt que “la decadència de la música era un signe segur de
l’ensorrament” del país. Efectivament,hi ha un llibre clàssic de la cultura xinesa (que Hesse també
cita) que afirma rotundament el poder de la música per mantenir o alterar l’equilibri del món. Es
tracta d’un clàssic enciclopèdic xinès, compilat pels volts del 239 a.C, Primavera i tardor d’en Lu
(Lüshi Chunqiu), que diu, per exemple:
“La música es basa en l’harmonia entre el cel i la terra, en la concòrdia entre la tenebra i la...