Colectivitzacions i guernica de picasso

Les col·lectivitzacions a Catalunya i al País Valencià durant la Segona República i la guerra civil Va ser una nova forma d'organització de la producció, orientada en el sentit que l'únic beneficiari en sigui la col·lectivitat, el treballador, al qual correspon la funció dirigent del nou ordre social. La col·lectivització industrial fou aplicada a Catalunya durant la guerra civil de 1936-39gràcies a les circumstàncies especials originades pel fracàs de l'alçament militar del 19 de juliol de 1936 (en retornar els treballadors a les seves fàbriques es trobaren sovint que el propietari i el personal directiu n'havien desaparegut), que permeteren de posar en pràctica el pensament tradicional de les organitzacions sindicals i polítiques obreres catalanes, i l'aquiescència de la Generalitatde Catalunya, que la considerà un instrument configuratiu de la revolució social en una economia radicalment afectada per la guerra. La CNT, en la qual hi havia una poderosa influència anarcosindicalista, operà des de la base, sense esperar directrius del Comitè Regional ni d'òrgans superiors. El nou règim productiu era adoptat, ordinàriament, per una assemblea de treballadors d'empresa o desector, la qual nomenava un comitè obrer de control que havia de fiscalitzar la gestió de l'empresa. En els casos d'abandó dels antics titulars, la gestió fou assumida per aquests comitès d'empresa. L'actuació paral·lela del govern de la Generalitat tingué tres objectius: assegurar la normalitat de la producció, reforçar la mutació cap a una economia de guerra (creació del Comitè d'Indústries deGuerra, el 8 d'agost de 1936) i facilitar l'acord dels partits i els sindicats lleials cap a un programa mínim de govern i de política econòmica (creació del Consell d'Economia de Catalunya, l'11 d'agost). Del pla de transformació socialista del país, elaborat pel Consell d'Economia, i de la constitució del primer govern Tarradellas (26 de setembre) nasqué —amb moltes tensions en la redacció— el decretde Col·lectivitzacions i Control Obrer d'Indústries i Comerços (24 d'octubre de 1936). Malgrat el seu origen de transacció, el decret sembla recollir en una gran part la tendència sindicalista no anarquista dins la CNT, és a dir que si d'un costat abandonà la idea d'una nacionalització per la Generalitat, de l'altre descartà la sindicació de les empreses que propugnava l'anarcosindicalisme. Defet, acceptà l'estructura d'empresa i hi instaurà l'autogestió com a norma general. D'acord amb el decret, les empreses —deixant a part les nacionalitzades de fet o de dret pel Comitè d'Indústries de Guerra i les cooperatives— podien ésser col·lectivitzades, en primer lloc, en règim d'autogestió sota un consell d'empresa obrer, del qual depenia el director, assistit per un interventor de laGeneralitat; en segon lloc, les empreses podien ésser col·lectivitzades en règim privat o controlat, i en aquestes hi havia un comitè de control obrer fiscalitzador; i, en tercer lloc, en agrupaments o concentracions, formats per integració de les empreses d'un sector o d'una zona, que foren, fins a la fi del 1937, un instrument de col·lectivització, per part dels sindicats, de les petites empreses. Lesdiferents empreses restaren travades per unes virtuals federacions econòmiques d'indústria —l'abast de les quals anà poc més enllà de les disposicions legals— i pels catorze consells generals d'indústria, un per cada sector industrial. A més, hom preveia la creació d'una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial —que no començà a actuar fins el 1937— a la qual restaria aplicada una part de l'excedenteconòmic de les empreses col·lectivitzades. L'aplicació i l'evolució de l'estructura del decret seguí els passos del desplegament de l'economia catalana, afectada en la seva capacitat de producció, atès que les primeres matèries, les fonts d'energia, etc, procedien de fora de Catalunya; la guerra en dificultà els aprovisionaments amb intensitat creixent i, d'altra banda, forçà un procés de...