Comentari dels dos últims blocs de "digues que m'estimes encara que sigui mentida", de montserrat roig.

BLOC: ELS ULLS DE LA MENT: LA DERROTA DE MNEMOSINE.

Pel que he entés, Montserrat intenta fer entendre que per a poder vore coses que no havies vist, s’ha de veure amb uns altres ulls, que s'han d'oblidar coses per a poder recordar-les. I d'aquesta manera es pot veure amb els ulls de la ment, que estan relacionats amb els ulls de la memòria d'una manera molt curiosa.
També he de dir queMontserrat dona moltíssima importància al fet d'escriure; és com si diguera que, per a ella, escriure i viure tenen una importància molt semblant, segons mostra; això ho he vist d'una manera molt propera. Em sembla que vol convèncer del que ella pensa, aquest llibre té forma no tangible de mapa del que passa pel seu cap, i és com si intentara emocionar, però no a soles el "cor", sino que també la ment.Al emocionar intenta convèncer i ensenyar la importància d'escriure i de que encara vejam amb els ulls de la ment.
També, d'una manera més amagada, però molt visible alhora, es veu com parla de que ara la dona té un paper molt més important que en temps anteriors i que la mirada no es tan bòrnia com ho era abans, hem ampliat el nostre camp de visió encara que sempre ha existit la curiositat.
Peraltra part, fa veure que pensa que el sentiment es un "argument" tan vàlid com ho pot ser la raó, o almenys que ha d'acompanyar-la i així poder veure amb els ulls de la ment; fa veure que té les idees clares encara que aquest llibre pot resultar una mica embolicat de llegir.
A continuació, diré unes poques coses respecte als capítols.

Capítol: Arizona, a les nou del matí.
A aquest capítolveig clarament com pensa que la televisió es una manera de disfressar-se o confessar-se d'una manera estranya, i enraonant. La disfressa es una transformació, i pareix que això no es agradable, perquè no deixa a la ment observar la veritat; l'escletxa per la qual observen els ulls de la ment s'ha eixamplat i resulta una mica estranya i difícil de creure, pense que ho veu com un miratge. Però encaraque això sigui així, a la televisió en sortiran certs sentiments, sentiments comunitaris, encara que la vida siga com una representació.
I darrere de tot allò, està l'ull espia del novel·lista, que observa encara que sense saber-se bé el el profit.

Capítol: L'ull de Dèu i l'ull espia.
Aquest capítol, per a mi, té una petita manca de sentit. S'embolica i m'embolica.
És curiós com relacionaels ulls que espien amb els ulls omniscients i omnipresents (els ulls-dèu); observem a través de l'escletxa, i quan escrivim, creem un narrador amb aquestes caracterísitiques relacionades amb els ulls i la manera de mirar (però resulta contradictori que en diga que és un ull satànic a la vegada, però comprensible perquè sí que em resulta estrany un ull que veu tot, que em pareix que veu massa). Elsulls dels escriptors investiguen somniant; i així desvetllen, i poden crear així la fantasia i el narrador.
Així, el realisme brut pel qual s'interessen aquests ulls, també deixa de ser tan interessant perquè pense si es descobrix massa, l'ocult deixa d'intrigar. Això en part és el seu missatge, pense.

Capítol: Els ulls de la ment.
A aquest capítol, torna a la televisió, però referin-se a lacàmera.
Primerament, crec que pensa que els escriptors, al escriure, busquen una mica de veritat prenent com a arrel la memòria.
Així, els ulls de la memòria no poden fixar l'aparença i busquen aquesta mica de veritat; però la càmera fixa l'aparença, l'extrau separant-la d'altres aparençes per a que no es confonguen perquè es veu el significat en la seua senzillesa.
Els escriptors busquenatrapar el temps dins la durada narrativa, cosa que ho fan les imatges sense necessitat de narració.
D'aquesta manera, de maneres diferents, l'escriptor va buscant i buscant, com devorant, mirant des del seu interior cap a l'interior d'un altre. I açí juguen el seu paper, de nou, els ulls de la ment, per a veure el seu propi dolor més intern, han de saber-ho recordar.

Capítol: Davant la catedral...