creu del 7 braços

La creu dels 7 braços


Era una vegada que va de Canillo a Meritxell trobem la creu dels 7 braços molt antiga.
A La Vila de Prats hi vivía un noi que tenia molta por que alguna vegada el diablel’hi aparegues .
No,no, va dir de primer antuvi, no fos cas que el diable se m’aparegués pel camí...; no,no,jo no.

- Escolta, van dir-li, no tinguis por; nosaltres et donarem una escopeta, i, sise’t presenta, pum!, el mates.

- No,no, no vull, tinc por del diable.

Finalment, desprès de molt insistir, el convenceren. Varen donar-li una escopeta, i el pobre minyó emprengué el camí cap aCanillo, on arribà a entrada de fosc. Els qui el coneixien li preguntaven:

- Com és que tu, tan poruc, ets fora de casa en aquestes hores?

- Ah! Avui no tinc por! Mireu quina escopeta... i estàcarregada!
Efectivament, sí, que ho estava; però... amb farina. Va entrar a l’hospital, on feien alhora de botiguers, i demanà que li omplissin la bóta de vi. Com que hi havia molta gent, la deixàsobre el taulell i sortí a donar un tomb per la vila, després de guardar l’arma darrera la porta. Quan hagué despatxat els clients de la botiga, l’hostaler omplí la bóta del veí de Prats i anà a ajustarla porta de la casa; en fer-ho s’adonà de l’arma, Encuriosit, agafà, la mirà, l’obrí i veié que era mal carregada. Creient que era a causa d’un oblit, va carregar-la bé. No fos cas, va pensar, que elpropietari de l’escopeta hagués se servir-se’n, i l’arma no respongués en un moment crític. Quan el minyó de Prats tornà a l’hostal, veient la bóta plena, l’agafà, dient a l’hostaler que es trobava alracó del foc:

- No cal que us amoïneu : agafo el vi i me’n vaig. Bona nit. Ho féu tal com ho deia, i en sortir prengué l’arma que l’hostaler havia tornat a deixar darrera la porta.

Mentrestant,els joves de Prats havien decidit que un d’ells, per fer-li por, li sortiria a mig camí embolicat amb un llençol. De totes maneres, pensaven, si el pobre minyó esporuguit disparava, no hi havia...