del romanticisme al jazz

Música del Romanticisme
Història del romanticisme
El romanticisme va ser un període que va transcórrer,aproximadament, entre principis dels anys 1820 i la primera dècada del segle XX , i sol englobar tota la música escrita d'acord a les normes i formes d'aquest període. El romanticisme musical és un període de la música acadèmica que va ser precedit pel classicisme i continuat pel modernisme.El romanticisme musical està relacionat amb el romanticisme, el corrent de canvis en literatura, belles arts i filosofia, encara que sol haver lleugeres diferències temporals, atès que el romanticisme en aquelles arts i en la filosofia se sol reconèixer entre els anys 1780 i 1840. 

El romanticisme com a moviment global en les arts i la filosofia, té com a precepte que la veritat no podia serdeduïda a partir d'axiomes, al món hi havia realitats inevitables que només es podia captar mitjançant l'emoció,el sentiment i la intuïció.

La Música del Romanticisme intentava expressar aquestes emocions.
El terme música romàntica, que podria confondre amb la Música del Romanticisme, s'entén com tota música suau o amb una atmosfera somiadora (no sempre ha de ser així).Aquest terme podria relacionar-se amb la paraula romàntic que es va establir durant el romanticisme, però no tota la Música del Romanticisme compleix amb aquestes característiques. De la mateixa manera, no tota la música romàntica es pot relacionar amb el període romàntic.

1.1 Influències extra musicals
La controvèrsia es va iniciar als anys 1830 quan Hector Berlioz va compondre la seva Simfonia fantàstica, que esva presentar acompanyada d'extens text que descrivia el programa de la simfonia, la qual cosa va causar que molts crítics i acadèmics opinessin sobre el tema en si. Entre els primers detractors es trobava François-Joseph Fétis, director del recentment creat Conservatori Reial de Brussel · les, que va declarar que l'obra "no era música".
Robert Schumann va defensar l'obra, però no el programa,argumentant que la bona música no podia veure afectada per mals títols, però que els bons títols no servien per salvar una mala obra. Franz Liszt va ser un dels defensors de la inspiració
extra-musical.
A mesura que va passar el temps les diferències van augmentar, amb polèmiques atiades per ambdós bàndols. Per a aquells que creien en la música "absoluta", la perfecció formal descansava enl'expressió musical que respectava els esquemes traçats en obres prèvies, sobretot en la forma sonata que ja havia estat codificada. Per als impulsors de la música de programa, l'expressió rapsòdic de la poesia o qualsevol altre text extern, era, en si mateix, una forma. Argumentaven que en involucrar la vida de l'artista en l'obra seria necessari seguir el curs de la narració. Tant uns com altrescitaven a Beethoven com a font d'inspiració i justificació. 
Aquesta disputa es va resumir com el conflicte entre els seguidors de Johannes Brahms i Richard Wagner:Brahms era considerat el pinacle de la música absoluta, sense textos o referències externes, i Wagner, el predicador de la poesia com a proveïdora de forma harmònica i melòdica per a la música.

Les causes que van provocar aquestacontrovèrsia són complexes. Una d'aquestes causes va ser, indubtablement, la importància creixent de la poesia romàntica, així com un interès creixent per cançons que poguessin ser interpretades en concerts o a casa. També s'ha esmentat la naturalesa mateixa dels concerts, que van passar de ser presentacions d'una àmplia varietat d'obres, a ser molt més especialitzats, la qual cosa va augmentar la demandad'obres instrumentals amb major expressivitat i especificitat.
Alguns exemples notables d'inspiració extra-musical els trobem en la simfonia Faust, simfonia Dante, i diversos poemes simfònics de Liszt; la simfonia Manfredo de Txaikovski, la primera simfonia de Gustav Mahler, i el Carnaval dels animals de Camille Saint-Saëns. D'altra banda, compositors com Schubert van utilitzar melodies de...