Derecho eclesiastico

2.1. Contrasta la doctrina hierocratista medieval amb la reforma protestant del segle XVI, destacant, especialment, les conseqüències político-socials d'ambdues formes d'entendre les relacions Estat-Església.
Cal, en primer lloc, esboçar la situació política del moment en què va sorgir la doctrina hierocratista.  A l’inici de l’edat Mitja, amb la caiguda de Roma i les invasions bàrbares, lesestructures socials van canviar bruscament. En aquesta situació, l’Església va representar una certa estabilitat i es va constituir com el comú denominador dels nous regnes bàrbars que anaven sorgint. Així les seves funcions van anar adquirint una dimensió jurídica, actitud recolzada per l’actitud de les autoritats civils, les quals, al seu torn, també s’hi recolzaven, barrejant les dues esferes querepresentaven (l’espiritual i la temporal). Més tard, al s. XI parlem d’un món bipolaritzat entre tots dos poders; un de purament temporal, representat per l’emperador del Sacre Imperi, i un altre en què es barreja l’autoritat espiritual amb la temporal, representada pel líder de l’Església, el Papa. Al s. XI l’Església inicià un reforma per tal d’eliminar la influència dels reis en l’elecció delPapa per tal d’alliberar-se d’influències externes. Personatges com el Papa Gregori VII, en la Dictatus Papae, incideixen en que és als clergues a qui correspon la facultat d’escollir el Papa i, sobretot, comença a implantar la idea que al Papa li correspon el poder suprem dins l’Església, augmentant-hi d’aquesta manera la seva autoritat. Gregori VII estableix dos àmbits de poder, al capdavantdels quals estan el Papa (l’àmbit espiritual) i l’emperador (l’àmbit temporal, que està supeditat a l’altre) i va encaminar els seus esforços a fer realitat aquesta dualitat, cosa que va provocar una crisi dins l’Església, que la va afeblir de tal manera que va provocar l’emergència del poder temporal. Aquest equilibri entre tos dos poders és l’hierocratisme, que defineix el sistema de relacionsentre l’Església i l’Imperi, entre el poder espiritual i el civil, estant aquest darrer sotmès al primer i consolidant la figura del Papa com a màxima autoritat que legitimava l’origen i l’exercici del poder temporal.  Aquest equilibri es va mantenir durant tota l’edat Mitja, assolint la seva plenitud amb el papa Bonifaci VIII, que va incloure els punts claus d’aquesta doctrina a la bula Unam Sanctam:tot i defensar la separació dels poders espiritual i temporal, supeditava clarament el segon al primer, quedant sotmeses les conductes de l’emperador, dels reis i dels senyors feudals al judici de l’Església (és al Papa a qui correspon nomenar els representants polítics), ja que l’autoritat política es justifica fonamentalment en la preservació de la fe i el poder prové de Déu i la missióprincipal del príncep és imposar per força allò que l’Església no pot imposar amb la paraula.
Aquest estat de coses va començar a ser qüestionat al s. XVI, amb les crítiques provinents dels països del centre i el nord d’Europa. L’autoritat del Papa es va veure afeblida per diversos motius (els trasllats entre Avinyó i Roma, el cisma d’orient i el conciliarisme, entre d’altres), però sobretot perl’interès del Papat en els assumptes polítics més que en els espirituals (actuant més com un rei que com el líder de l’Església) i el comportament de la cúria romana i els abusos dels clergues provocaren les condicions per a que es posés en dubte l’estat de coses. Els reis, cada vegada més, refusaven la intromissió que representava que fos el Dret Canònic el que regulés l’esfera civil de la població, amb laconseqüent pèrdua d’influència. Això i el fet que cerquessin cohesionar l’Estat (és el moment de la creació dels Estats) provocaren conflictes amb el poder espiritual. Ara, els reis se senten més independents de Roma i no toleren la seva intromissió en assumptes civils: la religió passa a ser un instrument al seu servei, ja que després de la Reforma el fet de pertànyer a una o altra religió...