Descartes

DESCARTES. DISCURS DEL MÈTODE IV

1) En aquest fragment del llibre Discurs del Mètode, Descartes ens presenta la primera certesa que ha aconseguit trobar a partir del seu dubte metòdic i després de dubtar sobre totes les coses que l’envolten. Ell creu que si pot estar enganyat per tot allò que pensa l’únic que li queda és precisament açò, que pensa. I si pensa és perquè és alguna cosa certa,‘penso, ergo existeixo’. Aquesta és la primera veritat a la que arriba Descartes, i és la veritat fonamental de la seva filosofia, l’única dada que coneix amb seguretat i de la que no pot dubtar, ja que pot dubtar de tot menys de que pensa, ja que, si no penses no podria ni tan sols pensar. Per tant, podem veure com amb l’aplicació del mètode cartesià hem arribat a una primera certesa indubtable:l’existència del jo com a cosa que pensa.
2) L’expressió ‘calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa’ està relacionada amb la primera certesa de Descartes, qui reflexionava sobre la manera com poder arribar a saber-ho tot, és a dir, sobre el mètode, sobre el camí que hem de seguir per arribar a establir un coneixement cert. Per tal d’arribar a aquest coneixement va partir de la basede la unitat de la raó, i es va basar en l’únic model de mètode que trobava rigorós: les matemàtiques. A partir d’açò va dur a terme la recerca d’uns principis absolutistes evidents, els quals li permetessin deduir totes les altres veritats. Aquest mètode estava compost per quatre regles: la primera regla, l’evidència, consistia en evitar la precipitació i els prejudicis, no acceptar res com avertader que no es sàpiga amb evidència, sino que s’han de presentar unes idees clares i amb distinció que no puguin ser barrejades amb altres, per tant, s’ha de tenir una ment atenta. La segona regla, l’anàlisi, tracta de dividir els problemes complexos en les seves parts més simples, de manera que cada cosa que hagi de jutjar la raó sigui independent de qualsevol altra i es presenti a la raó comevident. La tercera regla, la síntesi deductiva, consisteix en començar dels principis evidents fins arribar als problemes més complexes. I per últim, la quarta regla, la revisió, es tracta de dur a terme una revisió de tot el projecte que garanteixi la validesa del procés. D’aquesta manera podem veure com Descartes dubte de manera metòdica, sense utilitzar de referència l’experiència dels sentitsni del propi cos, és més, mostrava dubtes fins i tot davant de les veritats metamàtiques. Amb aquest mètode Descartes arriba a la primera certesa, la qual podem relacionar amb la frase proposada. Els pensaments de Descartes pot ser que no siguin certs, però si te pensaments és perquè pensa, i si pensa existeix i d’açò no en pot dubtar. No pot dubtar de que pensa, perquè si no penses no podria nitan sols dubtar. Per tant amb l’aplicació del mètode cartesià amb arribat a una primera veritat de la qual no en podem dubtar: l’existència del jo com a cosa que pensa. Quan parla de ‘cosa’ es refereix a la seva existència, ja que si pensa existeix i per tant açò significa que ell és alguna cosa. A partir d’aquest principi evident, Descartes aconseguirà deduir les altres veritats.
3) En relacióen el contingut de l’afirmació ‘No hi ha res en l’enteniment que no hagi passat primerament en els sentits’, podem dir que, tant per a Descartes com per Aristòtil el que es coneix directament són les idees, i aquestes són el nucli del coneixement. Encara que, a part d’això els dos també presenten opinions diferents en relació en aquest tema. Per a Descartes, només podem tenir certesa d’allò quel’enteniment construeix per ell mateix, el coneixement el qual hem obtingut com a fruit de la raó. Defensa que la raó posseeix idees per naturalesa, independentment de la nostra experiència. Per a ell els sentits són subjectius i ens podrien enganyar, per tant desconfia d’ells. Per exemple, creia que la idea de Déu era innata, i per tant havia de ser vertadera. En canvi, per a Aristòtil només...