Descartes


2- René Descartes

René Descartes (Le Haye 1596- Estocolm 1650) és considerat com el pare de la Filosofia Moderna, com el pare del Racionalisme ... però molt probablement la seva importància està sobredimensionada per elements de caràcter no gaire rigorós1 des d'un punt de vista històric: no es pot dir que es tracti del primer filòsof modern, ja que a Itàlia trobem autors renaixentistes moltanteriors; tampoc no és el primer, ni el més important, autor de la Revolució Científica ja que, tot i les seves aportacions, Galileu o Kepler, contemporanis seus, fan aportacions molt més importants; pel que fa al Racionalisme en podem dubtar si Galileu no és el veritable pare d'aquest corrent i, sense cap mena de dubte, Leibniz és l'autor que el desenvolupa de forma més completa ... Per tant,què va fer Descartes per ser considerat com un filòsof de primera línia?

Podríem dir que Descartes és (com Galileu o Bacon) un filòsof més modern que els renaixentistes, en el sentit que el seu plantejament suposa un nou començament més radical que el que plantegen autors que, per definició, volien un retorn a la glòria de l'antiguitat (sigui per via platònica o aristotèlica); és a dir, tot ique Descartes rep moltes influències dels autors de l'antiguitat, té la voluntat de separar-se d'ells per construir una filosofia radicalment nova.

Pel que fa a Galileu, Bacon o Kepler, que poden ser considerats com a autors tan moderns com el mateix Descartes, no tenen la visió sistemàtica que aquest tenia: Descartes va elaborar un sistema filosòfic complet, mentre que els altres autors vanelaborar teories aïllades (de gran valor) però que no constitueixen una visió global de la realitat.

D'altra banda en la obra de Descartes trobem elements d'una modernitat inqüestionable: preocupació per la difusió de la seva obra, escriu en francès per afany de divulgació (més propi del segle XVIII que no del XVII) i, per sobre de qualsevol altre qüestió, la introducció del concepte de "Jo" com abase de la resta del seu pensament, constitueix una novetat que serà model per la filosofia posterior.
2.1 El racionalisme.

No parlem aquí d'influències o antecedents ja que no sembla que Descartes sigui seguidor de cap filòsof anterior. En tot cas, és obvi que coneix la filosofia d'Aristòtil (com qualsevol que hagués rebut una mínima educació a l'època) ja que utilitza la seva terminologia ique havia llegit amb profit a Agustí d'Hipona2, però no podem definir, amb rigor, a Descartes com un autor aristotèlic o agustinià.

Ara bé, si mirem els esdeveniments filosòfics de la mateixa època de Descartes sí que trobem elements que ens permeten comprendre el seu pensament. Tal i com ja hem dit, Descartes és un dels autors que contribueixen a la Revolució Científica3 i, per tant, lesseves motivacions estan definides per la preocupació pel desenvolupament de la ciència. D'aquesta manera podem comprendre la seva preocupació pel mètode científic, però també ens ha d'ajudar a comprendre la inserció de Descartes (ja sigui com a pare o com a fill predilecte) en el corrent filosòfic de més importància a aquesta època: el Racionalisme.

A Descartes (i també a Galileu o a Kepler)trobem l'element que defineix aquest corrent: la confiança absoluta en la raó humana per tal de conèixer la naturalesa. De fet, es tracta de quelcom que va més enllà: la confiança en que l'estructura de la raó humana és coincident amb l'estructura interna de la naturalesa.

Podríem dir que els grecs ja eren racionalistes, però hauríem de copsar una diferència: els grecs potser eren racionalistes peròho eren de forma ingènua, ja que si creien que la raó és la clau per comprendre la naturalesa, sovint es trobaven que els fenòmens naturals s'entestaven a comportar-se de forma irracional i això els portava o bé a negar que la naturalesa fos com la coneixíem a través dels sentits, o bé a diferenciar regions de la realitat en les que la racionalitat era més o menys present.

Dit d'una altra...