el regne de la bellesa

EL REGNE DE LA BELLESA:
Grècia i el món grec, del s. IV a.C al s. I

Durant els segles V a.C i el IV a.C, a Grècia hi havia l’època clàssica. Va ser a partir d’aquests segles on la gent de Grècia, que vivien en polis, començaven a interessar-se i a comparar, cada vegada més, les diferents obres que els artistes creaven. Tota aquesta cultura que la gent anava assimilant va ser fomentadaper les anomenades d’art, que crearen un cert aire de competència entre els artistes i els estimularen a esforçar-se cada cop més. Aquest fet originà l’art grec. Això va influenciar en l’arquitectura. S’intentava buscar un ideal de bellesa estètic, i per això, es va crear l’Acròpoli (ciutat dels Déus), on hi havia edificis d’una gràcia i serenor infinites. Un clar exemple d’aquest fet és l’estiljònic, que proporcionava als temples un aire d’esveltor i de bellesa. El més emblemàtic de l’Acròpolis és el que anomenem Partenó.

També va ser marcada amb aquesta gràcia i serenor l’escultura i la pintura, que comença amb la generació de després de Fídies. Degut a les guerra del Peloponès, que enfrontaren les polis més importants: Esparta i Atenes, no s’han pogut recuperar moltes obres.Però un clar exemple d’escultura és la Deesa de la victòria. En aquesta, s’observa que l’artista s’allunyava dels ideals que els marcaven a recrear obres que ells no volien. Per primer cop l’artista podia fer allò que volia. Està orgullós dels seu poder immens, i degut això, durant el segle IV a.C, l’actitud respecte l’art va canviant. Aleshores destaquem en aquest període l’escultor Praxíteles,que era el més famós de tots. En les seves obres i predominaven l’encant i el caràcter amable i suggeridor. Unes obres que exemplifíquen clarament aquets trets són la jove Afrodita (que no s’ha pogut conservar) i Hermes portant Dionís infant. En aquesta s’aprecia la distància enorme que ha recorregut l’art grec en tan sols dos segles. Es pot apreciar que ha desaparegut la rigidesa, deixant pas a unserenor i una relaxació molt ben trobades; també la impressió d’un cos viu amb la seva gràcia i bellesa. Tot això ens fa pensar que Praxíteles no ignorava l’art antic i per això, tenia uns certs coneixements que l’ajudaven notablement a crear aquestes belles figures.

Aquest mètode que els grecs havien creat, el d’infondre vida a les antigues carcasses, va arribar a la fi quan, en l’èpocade Praxíteles (qui va generar els fruits més madurs d’aquest mètode), l’art havia arribat a un punt d’equilibri nou i delicat entre allò que era tipològic i allò que era individual. Exemples d’aquesta nova concepció són l’Apol·lo Belvedere, que mostra el model ideal del cos de l’home; o la Venus de Miló, on es van aplicar els recursos i mètodes de Praxíteles.

Aquest mètode, en el qualsemblava que donés vida a una bella escultura, va generar un cert debat. En aquest es qüestionava la creació de figures humanes, ja que recordem que en l’època clàssica només es representaven figures de Déus o atletes que guanyaven tres jocs. La resposta és ben senzilla: els artistes grecs no reproduïen mai les arrugues del front, ni l’expressió individual. Això no vol dir que els bustos dels artistesgrecs del s. V a.C no estiguessin mancats d’expressió, simplement que la seva fesomia no tenia la intenció d’expressar cap emoció forta. Volien transmetre serenó, tranquil·litat, harmonia, bellesa i per això l’única forma de fer-ho era recordant els Déus (per a ells eren els representants de la bellesa) o atletes (que simbolitzaven l’esperit de superació).


Un cop ja madurat aquestmètode, l’art grec es va encaminar més a una recerca de l’expressió, on el que volien aconseguir era que l’aparença física expressés el caràcter interior, mitjançant les faccions de la cara, etc. Això es pot apreciar en el retrat que li va fer Lisip a Alexandre el Gran. En aquest s’aprecia que l’escultor està en una altra època, ja que retrata a un conquistador. Però tot i així, les estàtues de...