Els mormons

“


Nicolau Maquiavel (Florència 1469 – 1527) és l'autor del llibre sobre el que versen aquestes ratlles. Nascut en el sí d'una família amb renom però amb pocs recursos va viure immers en el període florentí pel qual la ciutat va passar del control del Mèdici a la República just l'any en què ell entrava a formar part del servei públic. Així doncs, de ple en la vida pública va exercircàrrecs com el del Canceller i Secretari de la Segona Cancelleria, fet que li permetrà relacionar-se i conèixer als màxims personatges del moment a nivell mundial (Ferran d'Aragó, el Papa Alexandre IV, Cèsar Borja, Maximilià I...) aquest constant contacte amb el poder i els poderosos i sobretot el fet de què tots ells actuessin de forma diferent li permetrà fer-se unes pautes del poder i com aquests'ha de mantenir, objectiu primer d'El Príncep en el que hi podem trobar molts d'aquests noms exemplificant la teoria que s'hi exposa.
Ser treballador al servei de la República farà que amb el retorn al poder florentí del Mèdici sigui acomiadat sent aquest moment el que propiciarà la vesant literària de Maquiavel i en la que buscarà definir el poder i crearà el manual per al bon governant, ElPríncep (publicat el 1532), dirigit a Llorenç de Mèdici per guanyar-se el seu favor i aconseguir així el retorn a la vida pública. Objectiu que no reeixí.
De totes formes, el nom de Nicolau Maquiavel s'ha posicionat en el capdamunt de les llistes d'autors influent pel que fa a la teoria política i molts dels dirigents que governaran posteriorment: des de Francis Bacon a Benjamin Franklin passant perAdam Smith, entre altres.

En El Príncep, ja de bon principi l'autor ens parla del seu objectiu quan ens diu que es tracta de l'enviament – dirigit als Mèdici – de les seves impressions polítiques basades en l'observació del present i l'estudi dels textos clàssics (44). D'aquesta forma arribarà a la conclusió que es poden distingir els governs entre repúbliques i principats i aquests últims a lavegada poden ser hereditaris o nous. Pel que fa als hereditaris són més fàcils de mantenir per l'element legitimador que suposa la nissaga familiar. Mentre que en el cas dels nous també s'hi poden establir divisions separant aquells nous de trinca i els que han estat adoptats, en l'últim cas Maquiavel veu com tenen més obligacions pel fet de formar part d'un canvi i que aquest ha de ser a millor;sense deixar de banda que també suposa l'expulsió dels anteriors mandataris i per tant ells i els seus afins passaran a ser enemics. La solució, segons Maquiavel, passa per extingir el llinatge anterior, no alterar-ne les lleis i tributs i/o passant a residir en el principat (53).

Amb aquesta posada en escena irromp en el text la principal idea del document: veure com es pot mantenir el poder.En aquesta línia també desglossarà en dues les formes de governar: per una part hi haurà el govern del Príncep més els serfs nomenats per ell que l'ajuden en el govern o bé el del Príncep, també, però ajudat per nobles designats per herència i llinatge (60). Conclou que és més fàcil dominar el primer dels casos ja que només depèn del Príncep mentre que les divisions internes i l'ambició delsnobles poden dur a traïcions sent aquest el principal problema del model de Príncep més nobles.
Per assentar el poder en aquells territoris conquerits s'han de destruir les ciutats, anar-hi a viure i si no és possible, deixar un molt reduït govern (63). Aquesta argumentació es podria resumir – tot i que l'autor no ho fa – amb l'expressió: “divideix i venceràs”. Per altra banda, un cop establert elnou estat està justificat l'ús de la força per dominar-lo i mantenir-lo (68), un dels altres pensaments que han atribuït a la mentalitat de Maquiavel els adjectius de cruel o de connotacions negatives.

El manteniment del poder, com bé s'ha anat mostrant, depèn de la forma en què s'arriba al poder. Si s'hi arriba per la compra o la cessió del mateix és més fàcil de controlar-lo però sempre...