Entre l'excel.lència i la mediocritat

ENTRE L’EXCEL·LÈNCIA I LA MEDIOCRITAT

Els avenços cap a la igualtat d'oportunitats són un èxit de la nostra societat. La plena garantia d'accés a l'ensenyament i la cobertura sanitària universalhan de ser una exigència ètica per a qualsevol país amb capacitat de proveir-los. Una condició sine qua non per a la consolidació d'un sistema liberal. Difícilment es pot parlar de llibertat personal icol·lectiva si les condicions de sortida dels ciutadans no passen per un cert anivellament. De res serveix tenir la llibertat de jugar si les cartes són nefastes i ningú no ens explica les regles deljoc.
Però tot impuls igualitari porta implícit el risc de la mediocritat. Una igualació pel mínim comú denominador que resulta gairebé inevitable però que cal controlar per no ofegar l'excel·lència.El dret de tots, també dels millors, d'arribar al fons del propi potencial. Al cap i a la fi, són només uns  quants els que eleven, generació rere generació, el nivell de la inevitable mediocritatgeneral. L'excel·lència és el motor del progrés.
Enlloc com a l'ensenyament, de l'escola a la universitat, és tan evident el perill que la mediocritat acabi amb l'excel·lència. L'escolaritzacióobligatòria fins als setze anys i l'accés massiu a la universitat han de celebrar-se com a èxits del país. Una societat que aspira a una ciutadania activa i responsable, a una economia avançada i vibrant,necessita aquesta extensió de la formació a tots nivells. Però el sistema no pot caure en l'adotzenament i la rebaixa constant dels mínims exigibles. El nen que no podrà aprendre a redactar correctamentperquè l'aula s'entreté en les faltes més bàsiques i el futur llicenciat que s'ofega entre la indolència de companys i professors demanen alguna cosa millor.
La igualtat no pot ignorar la diferència.Va sent hora d'incorporar al vell adagi marxista, "de cadascú segons la capacitat, a cadascú segons la necessitat", un corol·lari que exigeixi per a cadascú, també, segons la capacitat. Perquè com...