Exclusió i alteritat

“La mirada antropològica: una manera d'apropar-nos a l'altre per comprendre l'exclusió social”

A finals del segle XX, sembla que l'antropologia fa un pas endavant i amplia els seus horitzons disposada a abarcar tot en el seu camp d'estudi.
Des de fa ja, varies dècades, que no s'estudien únicament -ni tant sols majoritàriament- societats primitives, camperols de les societats industrials o,societats exòtiques i jungles tropicals on investigadors conviuen amb indis americans (societats a petita escala). Sinó que aquesta disciplina, sense deixar de banda les seves arrels, ha desenvolupat investigacions sobre la metròpolis, sobre diferents societats complexes, tradicionals i modernes, de ciutats i de xarxes transnacionals. Autors postmoderns mostren que l'estil antropològic de conèixer,té quelcom peculiar per ensenyar-nos sobre les formes de multiculturalitat que proliferen en la globalització.
Així doncs, l'antropologia ens ofereix una gran diversitat de camps d'estudi. De la mateixa manera que, una investigació antropològica pot dotar-se d'un procediment o d'un altre; i pot utilitzar una tècnica o un conjunt de tècniques determinat, dins d'un gran ventall d'opcions. Però,tot i així, -tal i com remarca la sociòloga María Isabel Jociles Rubio- no són només els elements, que hem descrit, el que fan que una investigació sigui antropològica o no, sinó l'ús que d'ells en faci un investigador que s'ha format una mirada que considerem antropològica, i que els situï en una situació etnogràfica.
El propi investigador -amb la seva mirada- passa a concebres com el principalinstrument de la investigació.

Doncs és l'antroòleg Hymes qui ens diu que:
“No hay modo de evitar el hecho de que el etnógrafo es, en sí mismo, un factor de la investigación. Al margen de la capacidad general de los hombres para aprender la cultura, la investigación sería imposible. En este sentido, las características particulares del etnógrafo son, para bien y para mal, un instrumento de lainvestigación” (Hymes 1993: 187).

Així doncs, com expressa María Isabel Jociles Rubio en el seu article:
“Pero ¿en qué estriba, en definitiva, esa 'mirada' antropológica? Tomando prestada la expresión de Bourdieu para describir el habitus, yo diría que está compuesta por un conjunto de principios de percepción, sentimiento y actuación que, encarnados en el sujeto de la investigación, terminapor guiar explícita o implícitamente sus indagaciones.”

Per entendre millor el concepte de “mirada antropològica” podem referir-nos a les paraules de Wilcox. Entre els següents paràgrafs s'aniran descrivint quatre principis a seguir, durant una investigació antropològica, que aquest autor anomena com a normes antropològiques i que ens descriuen les principals característiques de la miradaantropològica.
Les dues primeres normes que Wilcox descriu són les següents:
“hay que seguir ciertas normas antropológicas. Primera, intentar dejar a un lado las propias preconcepciones o estereotipos sobre lo que está ocurriendo y explorar el ámbito tal y como los participantes lo ven y lo construyen. Segunda, intentar convertir en extraño lo que es familiar, darse cuenta de que tanto el investigadorcomo los participantes dan muchas cosas por supuestas, de que eso que parece común es sin embargo extraordinario, y cuestionarse por qué existe o se lleva a cabo de esa forma, o por qué no es de otra manera (Erickson 1973, Spindler y Spindler 1982). [Wilcox, 1993 (1982): 96-97].

María Isabel Jociles Rubio extreu la conclusió que, aquestes dues primeres normes, van ser gestades durant lesprimeres etapes de l'antropologia. Aleshores, els antropòlegs empírics es centraven en estudiar societats que exhibien -segons defineix François Jullien- la qualitat “d'alteritat” , és a dir una diferència tant gran a allò propi, que no podien donar per sabut ni per suposat cap marc comú d'interpretació.

L’alteritat, ve a ser la referència que fem de l'altre, el qual s'observa amb sorpresa perquè...