Filosofia

    Tema 5: Les cosmovisions científiques 
 
1. Què és una cosmovisió? Contesteu aquesta pregunta fent servir la tècnica del 
full giratori. 
L’expressió  cosmovició  deriva  del  terme  grec  cosmos,  que  significa  ‘ordre, 
bellesa i harmonia’. 
En  l’actualitat,  tendim  a  utilitzar  el  terme  univers  en  el  sentit  en  què  els  grecs 
empraven  la  paraula  cosmos,  d’aqui  han derivat  paraules  com  “cosmopolita”, 
“cosmètica”,  però,  sobretot,  el  concepte  de  cosmovició.  Un  anànisi senzilla  del  vocable 
ens permet comprovar  que el  componen els termes “cosmos” i “visió” i d’aqui es on rau el 
seu significat, una visió o representació de l’univers. 
En  definitiva,  en  un  sentit  ampli,  considerarem  que  tota  interpretació  de la  realitat que constitueix una forma  i sistematica del món i de comprendre’l és una cosmovisió. 
Les  cosmovisions  poden  ser  religioses  o  poètiques  però  també  filosòfiques  i  
científiques. 
 
 
2.  Fes  un  resum  de  les  cosmovisions  antigues  i  de  les  seves  implicacions 
filosòfiques. (JORGE) 
 
Les cosmovisions  antigues  ,  inclouen totes les explicacions de la realitat que van sorgir 
a Grècia  durant  el  segle  VI  a.  C.  amb  els  primers  pensadors  naturalistes,  els filòsofs de  
Miliet. 
 
La Terra 
­  Els  principis  de  la  realitat.  ELs  antics  estaven  convençuts  que  la  diversitat  de 
substàcies amagava  una  explicació  ben  senzilla: totes procedien de la transformació d’un o de diversos elements, que es podien considerar com els pricipis de la realitat. 
● El  principi bàsic o elemental  (arkhé).  Els  filòsofs  de  l’escola  de Milet van 
coincidir  a  considerar  que  les  substàcies  derivaven  d’un  principi  únic  i 
natural que anomenaven arkhé. 
● Els  quatre  elements.  Aquesta  doctrina  consisteix  a   afirmar  que  totes  les 
coses es formen  apartir de la  barreja de quatre elements: terra, aigua, aire i 
foc.  L’únic  que  canvia  per a  cada  substància  és  la  creació  que  hi  ha  de 
casdascun d’ells. 
­  La  forma  de la terra. La imformació que reben els sentit va fer caure als primers filòsofs 
que la Terra era plana i que estava envoltada per l’oceà. 
 

 
 
EL CEL 
­  El  moviment  dels  cossos  celestes  ha  de  ser  circular, perquè  aquest  és  el moviment més perfecte i, per tant, l’únic possible per a uns éssers divins com els astres. 
­  Geocentrisme: la Terra ha de ser considerada immòbil i situada al bell mig l’univers, 
ja  que  en  l’observació  quotidiana  de  la  realitat  sembla  que  romangui  estàtica  i  que 
l’univers s’organitzi al seu voltant. 
­  L’univers  s’ha  d’entendre com a limitat,  en  el seu  extrem  més allunyat de  la Terra, per 
l’esfera  dels  estels  fixos,  que constituiria  una  mena  de  volta  o  cúpula  en  la  qual  les 
estrelles hi estarien incrustades. 
Aquesta concepció de l’univers comportava alguns problemes. 
  
L’estructura de l’univers. 
­  El  cosmos aristotèlics: Per a Aristòtils, el  cosmos  és  un tot organitzat en dos mons de 
naturalesa diferent: el món sublunar o terrestre i el món supralunar o celeste. Vegem­ho:  
● EL  MÓN  SUBLUNAR O  TERRESTRE:  És  el  món on  viu l’ésser  humà: la 
Terra. Que,  per  a  Aristòtil,  té forma esfèrica,  és molt  reduïda  i  ocupa un lloc 
central  en  l’univers,  Aquesta  món  està  limitat  per  l’esfera   de  la  Lluna,  que 
constitueix la  frontera  entre les dues regions: la sublunar i la supralunar. Està 
contituÏt pels quatre elements que ja hem vist: terra, aigua, aire i foc. ● MÓN  SUPRALUNAR  O  CELESTE:  És  el  món  que  hi  ha  més  enllà  de 
l’esfera  de  la  luna  i  que  té  el  seu  límit  al  firmament  dels  estels  fixos.  Més 
enllà ja  no  hi  ha  res.  A diferència del món  sublunar, el supralunar es compon 
d’un  cinquè  element:  l’èter.  És  un  element  de  naturalesa  divina:  perfecte, 
pur,  inalterable  i ...