Freud i la psicoanàlisi

Seminari (5). La Psicologia de l’inconscient: Freud i la Psicoanàlisi

Introducció

Freud presenta la revolució psicoanalítica quan afirma sense embuts que en les profunditats del psiquisme hi ha una zona vedada a la consciència, desafiant així el supòsit cartesià sobre el qual s’havia fonamentat la primera psicologia científica; Freud mostra que hi ha altres escenaris de la memòria més enllàd'allò que és conscient. En canviar la manera d'entendre l'inconscient i explicar el seu funcionament, Freud ens mostra, d'una vegada per totes, que allò que és inconscient té tant de poder que és un problema que no es pot descuidar. De fet, els estudis actuals del cervell avalen en certa mesura la idea freudiana: "Avui sembla indiscutible que els significats emocionals dels estímuls es podenprocessar inconscientment. És en l'inconscient emocional on té lloc gran part de l'activitat emocional del cervell.". En: J. LeDoux (1999). El cerebro emocional. Barcelona: Ariel.

Però Freud no va trobar l'inconscient al laboratori, sinó a la clínica, tractant el sofriment i el malestar dels pacients. A Estudis sobre la histèria (1895) va descriure les dificultats i els canvis tècnics fins que vaarribar a trobar el mètode pròpiament psicoanalític: l'associació lliure. En aquell moment les eines per a ajudar a minvar el patiment dels pacients eren mínimes, tal com ho relata ell mateix en la seva Autobiografia (1925): "El meu arsenal terapèutic sols contenia dues armes: l'electroteràpia i la hipnosi”, però aviat s'adona que l'electroteràpia és inútil davant el dolor mental, així que només liresta la hipnosi. Però amb aquesta tècnica es troba problemes nous, ja que molts pacients no es poden hipnotitzar.

En aquells moments Freud encara no té una hipòtesi sobre la gènesi de la malaltia mental i tampoc no té una tècnica apropiada. Però el que sí té Freud és una disposició receptiva tan afectiva com intel·lectual cap als seus pacients, un desig d'entendre el misteri de la histèria, icomprendre-la i poder-la curar veritablement.

Aquesta actitud de Freud contrasta amb la d’altres metges contemporanis seus, més continguts. El 1882, el doctor Breuer, catorze anys més gran que Freud i metge molt reconegut a Viena, li havia comunicat observacions sorprenents del tractament que havia fet durant dos anys a una noia histèrica –Anna O.– que, segons Breuer, havia quedat gairebé curada.Freud es va apassionar immediatament pel cas, va voler llegir la història de la pacient i se'n va ocupar amb un compromís molt viu. Estant a París, Freud també va narrar a Charcot el cas d'Anna O., però en aquesta ocasió l’eminent neuròleg francès no es va mostrar molt interessat, ja que segons la seva pròpia teoria, la histèria no es podia curar; com a màxim, se'n podien fer desaparèixer uns quantssímptomes. La història d'Anna O., famosa des d'aleshores en la història de la psiquiatria i la psicologia clínica de tall psicoanalític, preocupava i feia pensar molt a Freud en el moment en què, en trobar-se casos similars, quedava decebut de l'arsenal terapèutic al qual havia de recórrer. L'electroteràpia era inútil, i la hipnosi no sempre era practicable o només curava els símptomes, peròdesprés tornaven a reaparèixer d'una manera inquietant. Així doncs, es va decidir a fer servir el mètode del qual li havia parlat Breuer, mètode estrictament empíric esdevingut pel curs imprevist del tractament i –aspecte completament nou– per la col·laboració intel·ligent de la pacient. I així va ser que la perseverança que va mostrar Freud, malgrat les reticències del seu col·lega, va aportar a lapsicoanàlisi el seu primer instrument i va ser una llavor per al seu destí.



El cas d'Anna O. - (cas que inspira parcialment el personatge de Cécily a la pel·lícula Freud. Pasión Secreta)

Anna O. era una jove de vint-i-un anys, extremadament intel·ligent i molt atractiva, cosa que va contribuir en gran mesura al fet que Breuer se sentís poc còmode. El motiu inicial de la consulta era una tos...