Gilles Lipovetsky - La pantalla global (2007) - Capítol X: “Pantalla­‐món”

Gilles
 Lipovetsky
 
La
 pantalla
 global
 (2007)
 

Tercera
 part
 “Totes
 les
 pantalles
 del
 món”
 –
 Capítol
 X
 “Pantalla-­‐món”
 
Gilles
 Lipovetsky
 és
 un
 filòsof
 francès
 contemporani
 que
 va
 néixer
 a
 París
 l’any
 1944.
 
Professor
  de
  Filosofia
  a
  la
 Universitat
  de
  Grenoble,
  el
  1983
  va
  publicar
  la
  seva
  obra
 
principal,
 L'era
 del
 buit.
 L’assaig
 tracta
 sobre
 allò
 efímer
 i
 allò
 frívol
 i,
 tot
 i
 que
 acollit
 
amb
 certa
 polèmica
 a
 França,
 certs
 sectors
 ho
 van
 saludar
 com
 a
 paradigma
 que reflec-­‐
tia
 a
 la
 perfecció
 el
 món
 contemporani.
 
La
 tesi
 principal
 defensada
 per
 Lipovetsky
 és
 que
 el
 filòsof
 tradicional
 ha
 estat
 massa
 
temps
  encadenat
  a
  formes
  irreals
  i
  apartat
  de
  la
  realitat
  quotidiana
  del
  seu
  propi
 
temps,
 raó per
 la
 qual
 s'ha
 apartat
 dels
 interessos
 vitals
 d'una
 societat
 caracteritzada
 
per
  la
  cultura
  de
  masses.
  En
  oposició
  a
  aquesta
  tendència
  escapista,
  Lipovetsky
  pro-­‐
posa
  tornar
  els
  ulls
  a
  la
  realitat
  concreta,
  és
  a
  dir,
  l'estudi
 dels
  fenòmens
  massius
  i
 
efímers
 propis
 de
 l'era
 contemporània.
 
En
 el
 seu
 segon
 treball,
 L'imperi
 de
 l’efímer.
 La
 moda
 i
 el
 seu
 destí
 en
 les
 societats
 mo-­‐
dernes,
  publicat
  el
  1987,
  Lipovetsky
  va
  dur
  a
  terme
  un
  ampli
  estudi
 sobre
  la
  moda,
 
enfocat
  des
  d'una
  perspectiva
  històrica,
  en
  el
  qual
  va
  intentar
  explicar
  la
  influència
 
dels
 canvis
 en
 els
 gustos
 de
 la
 moda
 en
 el
 sentit
 de
 la
 tolerància
 i
 el
 relativisme
 en
 els
 
valors,
 factors
 dominants
 de l'individualisme
 del
 present.
 
A
  La
 pantalla
 global.
 Cultura
 mediàtica
 i
 cinema
 a
 l’era
 hipermoderna
  analitza
  una
  se-­‐
gona
  modernitat,
  una
  modernitat
  portada
  a
  l’extrem,
  tot
  posant
  en
  dubte
  la
  postmo-­‐
dernitat:
 la
 hipermodernitat.
 Aquest
 canvi d’època
 se
 sustenta
 teòricament
 sobre
 tres
 
grans
  evolucions:
  en
  la
  de
  la
  modernitat
  democràtica
  i
  individualista
  que
  s’alça
  cada
 
cop
  més
  com
  a
  paradigma
  en
  totes
  les
  esferes;
  en
  la
  del
  consum
  cada
  vegada
  més
 
imprescindible
  per  a
  sustentar
  un
  neoliberalisme
  en
  boga;
  i
  en
  la
  de
  la
  tecnociència:
 
genètica,
 digitalització,
 i
 xarxes
 informàtiques
 globals.
 La
 segona
 modernitat
 és,
 doncs,
 
una
 ultramodernització
 sense
 límits,
 i
 és
 en
 aquest
 marc
 on
 Lipovetsky
 analitza
 el ci-­‐
nema,
 la
 seva
 metamorfosi
 tècnica
 i
 els
 productes
 audiovisuals
 que
 en
 deriven.
 
Mai
 havíem
 tingut
 tantes
 pantalles
 com
 ara,
 i
 no
 només
 per
 a
 veure
 el
 món
 si
 no
 per
 
viure
 la
 nostra
 vida:
 llegir
 el
 diari,
 xatejar,
 accedir
 a...