Hi ha diferents maneres d'aprendre ciencies

APRENDRE CIÈNCIES: CONNECTAR L’EXPERIÈNCIA, EL PENSAMENT I LA PARLA A TRAVÉS DE MODELS

Neus Sanmartí Universitat Autònoma de Barcelona

APRENDRE CIÈNCIES: Connectar l’experiència, el pensament i la parla a través de models

Els mestres no deixem mai d’aprendre i, en concret, d’aprendre a ensenyar ciències. A Catalunya tenim una llarga tradició innovadora en aquest camp i una experiènciaen classes de ciències actives, en les quals la manipulació i el treball al camp són pilars importants. En aquest sentit hem tingut mestres molt rellevants i, entre ells, destacaria Angeleta Ferrer, de la qual aquest any 2004 es commemora el centenari del seu naixement. En els darrers anys, també, s’han anat introduint innovacions, i moltes escoles apliquen currículums com el 3-6 i el 6-12, estreballa per projectes on les ciències de la naturalesa acostumen a tenir un paper important, s’utilitzen metodologies en les quals es demana a l’alumnat que plantegi hipòtesis o que faci prediccions i, sobretot, es promou la conversa perquè es puguin expressar i constrastar diferents idees. També s’han desenvolupat molts projectes d’educació ambiental i d’educació per a la salut, així com lespràctiques orientades a la investigació interdisciplinar sobre problemes de l’entorn. Tanmateix, una anàlisi global de la situació actual ens mostra que cal fer un nou salt qualitatiu. Moltes d’aquestes pràctiques s’han mecanitzat. Sovint els projectes es redueixen a buscar informació, organitzar-la i reproduir-la. La conversa, tot i que possibilita que els nens i nenes expressin les seves idees, per ellamateixa no promou que en construeixin de noves que els siguin eines útils per pensar científicament. A més, cada vegada es manipula i s’experimenta menys, al mateix temps que augmenta l’ús dels llibres de text només des de la seva vessant de reproducció memorística de continguts. Hi ha persones que creuen que en aquestes edats els alumnes no poden aprendre a pensar amb les eines teòriques que laciència ha inventat, i que l’ensenyament s’ha de reduir a desenvolupar interès per la ciència i a l’adquisició de vocabulari científic. L’aprenentatge teòric es relega per a la secundària, amb la qual cosa el salt entre cicles educatius és total i hem perdut uns anys molt importants en el desenvolupament d’estratègies per fer, per pensar i per parlar científicament, totes elles de manerainterrelacionada. Per contra, la recerca didàctica demostra que els nens i les nenes modelitzen des de les primeres edats, és a dir, construeixen entramats d’idees que els serveixen per interpretar fets i per fer prediccions, idees que evolucionen a mesura que fets nous les posen en qüestió. Aquests models poden ser molt alternatius als de la ciència actual o poden tenir certes “resonàncies” amb elsgenerats a través dels segles. El problema didàctic és com ajudar els infants a anar fent, pensant i parlant com es fa des de la cultura científica, a poc a poc, però de forma paral·lela a l'anar aprenent a pensar i a parlar altres llenguatges. Sovint els professionals de l’ensenyament desconfiem molt de la recerca. Ens sembla que només planteja “teories” i que aquestes no són útils per a la pràctica.Les teories les assimilem a modes i, com a tals, les considerem canviants i sense fonament. Cal reflexionar si aquesta actitud té massa sentit: podem imaginar un químic o un metge que pensi que les innovacions que es promouen en els seus camps són “modes”? Ser un bon

professional passa per estar al dia de la recerca, dels problemes que es plantegen i de les respostes que es donen. Tota teoriaés sempre provisional i, normalment, una de nova inclou molts aspectes de les anteriors, a les quals succeeix. Per tant, quan parlem de modelització no estem parlant d’una nova teoria didàctica per ensenyar ciències que substitueix les anteriors, ja sigui les relacionades amb l’escola activa, amb la importància de promoure la “metodologia científica” a les classes, amb el treball en el marc de...