Història de les idees estètiques: il·lustració a frança i anglaterra

Història de les idees estètiques: Il·lustració

IL•LUSTRACIÓ A ANGLATERRA

Una noció que fa fortuna a Anglaterra fins el segle XVIII és la imaginació. Ho trobem en Thomas Hobbes, que, al capítol 8 del llibre primer del Leviatan, dóna importància entre les facultats humanes a la imaginació, que assimila amb la memòria. Sembla que per l’activitat intel•lectual i artística la imaginació és unacosa primordial.

Hobbes serà també l’artífex d’una filosofia pessimista que no pot donar explicacions convincents al món i que es centrarà en aquesta imaginació o “fancy”.

En John Locke (1632-1704) s’hi trobarien els fonaments d’una estètica sensualista. Considera que tot el nostre coneixement es deriva de les impressions sensorials que rebem. Això està d’acord amb les preocupacions del’època, com vèiem en la Carta als cecs de Diderot.
Locke sosté, abans que el francès Diderot, que tot el que sabem ve dels sentits. Es manifesta, doncs, en contra de la teoria cartesiana, partint d’Aristòtil.
La teoria o dualitat cartesiana, esgrimida per René Descartes sosté, amb el seu famós “je pense je suis” , una separació de l’objecte (extern) amb el “jo” que l’està coneixent.
Locke per contraassegura que tot el coneixement que adquirim els humans prové dels sentits. Les idees són el resultat d’una experiència sensible i no d’un innatisme.

Cal comparar aquesta proposta amb les de Descartes i Leibniz.

1. Descartes. En l’ànima existeix una idea innata, una intuïció primera que ve donada amb el naixement (concepte retrògrad i platònic). El racionalisme cartesià implica un certinnatisme ja que l’ànima no necessita estímuls exteriors.
2. Locke. Per ell tot el coneixement ve d’experiències sensibles a través dels sentits. Calen els estímuls del món exterior que incideixen sobre el nostre aparell sensible. Locke està dins una línia aristotèlica que anomenem sensualisme, ja que hi domina l’experiència sensible.
3. Leibniz. Suposa una mena d’ànima que té idees innates peròque no actuen ni es combinen per elles mateixes. En néixer, l’ànima aquestes idees en situació de potencialitat. No estan, doncs, actives. Cal la incidència d’estímuls de l’exterior en la sensibilitat per activar les idees que eren potencials.

Mimetisme en l’art: herència del Renaixement

A començament del segle XVIII a Anglaterra hi havia una pugna a propòsit de l’art. Primer cal dir ques’entenia com a art una mera activitat mimètica.
La discussió versava sobre el que l’artista ha d’imitar: les coses concretes o ve ha de produir una síntesi de les coses mitjançant una selecció?

Shaftesbury opina que, efectivament, l’art és imitació però és una imitació que no ha de ser totalment particular ni totalment general. Cal un punt mig. “Són mesquins - diu - aquells que volen simplementcopiar. Res no és agradable ni natural sinó allò que és original”. Davant la discussió, Shaftesbury proposa l’originalitat.

Concepció del món i la raó.

Shaftesbury, influït pel platonisme i el neoplatonisme, pensa que, darrera el món real hi ha un altre món, el món ideal. Ens podem posar en contacte amb el Món Ideal, en principi, amb la raó. És una Raó que admet que els Sentits liserveixin d’intermediari. Enfront la realitat, els sentits aporten continguts mentals amb els quals treballen les facultats mentals. La funció de l’art pot ser imitar l’ideal però ha d’usar per fer-ho les formes temporals del món real perquè en elles es manifesta l’ideal.

El paper de l’art.

El món real es manifesten per la percepció i activen la Raó que ens permet arribar al Món Ideal que hi hadarrera.
L’art imita en primera instància el món real, perquè es basa en la percepció, però imita aquest món fent referència al món ideal dons el treball de l’artista és controlat per la Raó que elabora les dades de la Sensibilitat.

Ètica i estètica.

Shaftesbury posa damunt la taula un problema: per ell l’estètica s’enfronta amb la preocupació pel Bé, per l’Ètica.
Així el virtuós...