Historia de la educación

22301.HISTÒRIA DE L’EDUCACIÓ

1. INTRODUCCIÓ
2. PRACTIQUES DE L’EDUCACIÓ SOCIAL A L’EDAT MITJANA: EL MODEL CARITATIU.
3. L’EDUCACIÓ SOCIAL A L’EDAT MITJANA (S.XVI-XVII)
4. LA IL·LUSTRACIÓ: CAP A LA BENEFICIÈNCIA PÚBLICA (EL INTERVENCIONISME ESTATAL)
5. DE LA BENEFICÈNCIA PÚBLICA A LA JUSTÍCIA SOCIAL (S.XIX).
5.1. El reformisme
5.2. El moviment obrer
5.3. El moviment social catòlic.
6.LA DEFINITIVA CONSOLIDACIÓ DE L’EDUCACIÓ SOCIAL (S.XX)
1. INTRODUCCIÓ.
La professió de l’educació social és realment jove.
Les practiques es remunten a temps molt antics.
La primera distinció:
Educació social com a disciplina acadèmica
Practiques professionals.
L’educació social apareix a la segona meitat del s.XX, després de la segona guerra mundial.
I a Espanya al 1992.

L’EDUCACIÓCOM A PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ.
L’educació forma persona, té una intenció socialitzadora i pretén que el desenvolupament de la persona sigui el més harmònic i complet possible.
També tendeix a incerta persones al seu entorn, en el seu context cultural i en el context social en el que les persones fan la seva vida.
Tendeix al desenvolupament individual però també a una integració social.
Sonmolts els autors que han posat èmfasi en la funció socialitzadora de l’educació.
Socialització  procés pel qual un individu al desenvolupar-se s’adapta a uns requeriments (de caràcter social, polític...) de la societat en la que viu.
Hi ha tres tipus de socialització:
La primària: etapes infantils. Dins de la família. S’adquireixen elements socials molt importants.
La secundaria: derivació de laprimària. Institució social.
La terciària: en l’edat adulta. Es produeix ocasionalment o en casos de transculturització.
Aquest procés de socialització en el seu conjunt es produeix en tots els àmbits educatius:
Educació formal: sistema educatiu global.
Educació no formal: és metòdica i té continguts definits.
Educació informal: procés no sistemàtic per mitjà del qual les persones adquireixenaptituds i habilitats interaccionades amb el seu entorn.
2. PRÀCTIQUES DE L’EDUCACIÓ SOCIAL A L’EDAT MITJANA.
A l’edat mitjana hi ha un gran apogeu demogràfic, hi ha contínues guerres i també epidèmies.
Hi ha un esforç econòmic en al manteniment dels exercits i això provoca una pobresa estructural. Hi ha causes conjunturals (extres) com la crisi de l’agricultura i els fenòmens atmosfèrics.
Al’edat mitjana predominava el sentit tradicional cristià de la pobresa.
El poble es el representant de crist a la terra.
Perquè és el representant del “dèbil”
I perquè fa funció de pecador escollit per expiar les culpes. I per met a les altres persones l’accés a la salvació eterna.
A més, de la seva salvació, el poble procura la salvació del ric, que es salva a través de l’almoina. Per tant,l’almoina té una doble funció:
L’espiritual: la salvació del ric.
La social: una primera forma d’assistència social.
L’església és la moderadora entre els rics i els pobres. I ho fa:
Destinant una part de les seves rendes als pobres.
Gestionant la caritat que els laics realitzaven en forma de donacions.
Els monestirs amb aquestes donacions van crear la institució més important a l’edatmitjana per l’assistència dels pobres: els hospitals. Que seguiran en l’edat moderna.
Els hospitals:
Oferien als pobres un lloc d’acollida nocturna.
En un principi eren com “cases d’acollida” però amb el temps van donar assistència mèdica, així com tractament específic d’alguna infecció determinada (leprosos).
Els pobres, a l’edat mitjana es distingien en:
Pobres de solemnitat  desemparats perquelcom (avis per raons d’edat, dones per raons de sexe, nens i orfes per raons d’indefensió i leprosos per raons de salut).
Pobres vergonyants  aquells que havien posseït béns però els havien perdut. Avergonyits per la seva nova condició es dedicaven a ocultar-la sota l’aparença de la honorabilitat. Aquest sector rebia una ajuda silenciosa per part dels monestirs.
Pobres laboriosos  aquells...