“Ideas de Israel acerca del tiempo y de la historia y la escatología de los profetas


“Ideas de Israel acerca del tiempo y de la historia y la escatología de los profetas” en Von Rad, Gerhard. Teología del Antiguo Testamento, II. Ed. Sígueme, Salamanca 1972. Cap. 7. pp. 131-161







maig de 2013

1.- FORMACIÓ I ORÍGEN DEL PENSAMENT HEBRAIC SOBRE LA HISTÒRIA
El hebreus entenen el temps i la història d’una manera determinada i diferent al concepte de temps id’història de la cultura cristiana occidental.
L’autor afirma, i jo comparteixo, que ens costa molt sortir de la nostra concepció del temps i de la història.
La concepció del temps que perdura en el món occidental és lineal, és a dir: el temps és una línia que té un punt central, el present. Des d’aquest punt cap enrere hi ha el passat i des d’aquest punt cap endavant hi ha el futur. En aquesta líniahi podem incorporar tots els successos passats i futurs que tinguem com a certs.
Israel no concep el temps amb aquesta idea de temps absolut i, per tant era incapaç d’abstraure el temps traient-lo d’un fet concret. No podia concebre de cap manera un temps sense el seu fet concret. Només coneixia el temps ple. Fins i tot no tenen cap paraula per definir el concepte nostre de temps en abstracte.Només tenen el concepte en el sentit de part o divisió del temps. No es pot pensar un succés sense el seu temps, ni un temps sense el seu succés. Cada cosa te el seu temps. “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”1. En aquest concepció del temps Israel parla “dels temps” en plural i no ho fa de forma retòrica sinó que era real per a ells. El temps de cadascú era lasuccessió de molts temps.
Però el temps occidental a més és escatològic és a dir tot allò que existeix o és es dirigeix a alguna realització definitiva, sigui la que sigui.
Israel no tenia aquesta idea escatològica del temps ja que, per una banda, el futur és l’ara continuat, no hi ha la idea d’un límit, i per una altra banda, la durada sense fi de la terra només es pot explicar com una successió detemps amb diversa plenitud, un al costat de l’altre. I finalment la successió del temps és rítmica, no és capriciosa, està determinat pel ritme de vida de la terra i del dels astres.
En aquest sentit cal considerar les festes com un element fonamental a l’hora de descriure el pensament d’Israel sobre el temps. Les festes eren el punt culminant de la vida d’aquests homes i alhora la seva pròpia vidaadquiria el seu ritme en el temps gràcies a les festes. El temps cúltic potser era l’únic temps ple en el ple sentit de la paraula.
Cada festa comportava omplir el temps d’una manera determinada. El ritme de les grans festes d’Israel va ser determinat primitivament per l’ordenació natural de l’any palestí. El calendari festiu d’Israel és d’origen cananeu i per tant té arrels en els cicles de lasembra i les collites que són fenòmens sagrats per a aquestes cultures antigues. Israel va reelaborar aquestes festes amb continguts propis. Va historitzar les festes agrícoles, passant a celebrar successos històrics per damunt dels esdeveniments periòdics de la natura i per tant esdevenen manifestacions de la seva fe.
Podem parlar doncs d’una fonamentació històrica de la fe jahvista, però no podemconsiderar-ho en el concepte modern de la història ja que els fets celebrats eren fets absoluts. Per tant en commemorar la festa no es revivien fets passat sinó que entraven de ple i de veritat en la situació històrica. No només es commemora allò que va passar, sinó que s’entra en el fet salvífic i es fa totalment present aquest succés.
Aquesta apropiació de les festes del camps va ser el primerpas per teixir un relat de la pròpia història, i el que havien estat celebracions aïllades es converteixen en part d’un tot que dóna sentit a aquest relat. Era el relat de successió de fets salvífics de que tenien memòria, és dir comencen a entendre el Pla de Déu per configurar els poble d’Israel. No hi ha només un fet que fonamenta la fe i el poble, és un seguit de fets que es succeeixen i...