Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.[1] La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Joan Maragall de Barcelona.

Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralisme[2] i el retoricisme,va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola.[1] Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la seva important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. La seva activitat com aperiodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social.[3] Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, introduint així a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
En la vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i una forta implicaciópolítica. Entre l'«Adéu Espanya» i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible.[3] Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.

Un dels seus néts és Pasqual Maragall i Mira, president de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i2006.

BIOGRAFIA
Joan Maragall va ser el fill petit del matrimoni format per Josep Maragall Vilarosal i Rosa Gorina Folchi; eren tres germanes i ell.[4] Havia nascut a Barcelona, al carrer de Jaume Giralt, 4, al barri de Santa Caterina (Ciutat Vella).[5] El seu pare era fabricant tèxtil; el 1875 Joan Maragall, després d'uns anys d'estudi, va començar a treballar com a aprenent a la indústriafamiliar. Aquest fou un període que ell mateix definí com «d'infelicitat», ja que va ser arrencat dels llibres només acabar el batxillerat per anar a treballar a la indústria. Va ser un cop molt fort per al jove Joan que, furtivament, començava a escriure poesies en unes estones que robava a la feina.[6][7]

L'any 1877 va viatjar amb tota la família, primer a València i per Espanya –Granada,Còrdova, Madrid i Saragossa–, i a continuació a Marsella i París. Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics «oasis de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible; passats dos anys vingué la convicció que jo no servia per a industrial y se'm donà a escollir carrera».[8] Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbricaper a ingressar a la facultat de dret.

Joventut, primeres lletres i la creació del círcol[modifica | modifica el codi]
Maragall ja havia publicat el seu primer poema Óptica en el periòdic Lo Nunci el 22 de setembre de 1878,[7] però fou a la facultat on va tenir l'oportunitat de desenvolupar l'interès per les lletres. Va compartir amb els companys d'estudis tertúlies on debatien sobre leslectures, l'òpera i la música en general. El grup dels set companys més afins s'autoanomenava «el círcol», i hi figuraven amics –com Antoni Roura, Josep Maria Lloret i Garrigosa o Josep Soler i Miquel– que ho serien per a tota la vida.[9] Va ser un període de definició personal, de lectures romàntiques, d'escriptura de poesies, algunes emulant la literatura barroca espanyola, unes altres d'amoroses osimples divertiments. L'afirmació passava per una certa rebel·lia, per una tendència anarquitzant i la defensa del nihilisme.[10] Maragall va passar en aquells moments per una fase d'enamorament pròpia de l'edat, d'estimar i voler ser estimat, i arribà a obsessionar-se en no aconseguir els seus objectius. Es coneixen dos amors previs al de Clara, la que seria la seva esposa: Amanda, amb qui...