Joan Oliver I Allò Que Tal Vegada S’esdevingué (1936)

Joan Oliver i Allò que tal vegada s’esdevingué (1936)

1. Allò que tal vegada s’esdevingué fou escrita entre 1930 i1933, s’edità el 1936, i es reedità el 1970; el 1977 es tornà a editar revisada i ampliada per Oliver. Allò que tal vegada s’esdevingué es representà a Mèxic els dies 5, 6 i 10 de setembre de 1953, per l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic –un grup dependent de l’Orfeó Català de laciutat de Mèxic–, sota la direcció de Francesc Messeguer i amb una escenografia obra del seu germà Benet. Formaren el repartiment Anna Peris de Lluelles (Querub), Carme Farrts (Nara), Joan Carreres (Abel), Lluís Gimeno (Diable), Francesca Tapies (Eva), Valentí Puigdornknech (Adam) i Ramon Peypoch (Caim). L’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic la tornà a muntar, a la ciutat de Mèxic, el 1973 i el 1986.A Barcelona, l’obra s’estrenà el 1970 al Teatre Capsa, però va tenir problemes amb la censura franquista: després de l’èxit de les primeres quaranta-cinc funcions, arribà la suspensió governativa acusant l’obra de “blasfema”. L’obra es tornà a representar a Barcelona amb molt d’èxit l’any 1984.

2. Quan, el 1936, s’editava Allò que tal vegada s’esdevingué, Joan Oliver oferia al lector lamanipulació humorística d’un referent bíblic, els capítols 1-4 del Gènesi, en què es relata la creació d’Adam i Eva, la caiguda i l’exili del Paradís, a més del fratricidi de Caïm. Res de gaire estrany per a un exalumne dels Escolapis a qui, segons recull Miquel M. Gibert1, el llibre sagrat sonava a rondalla en comptes de paraula revelada. Tampoc cap cosa de l’altre món per a un esperit iconoclasta, unfill rebel de la burgesia industrial que es desclassa, esdevé fuet crític de l’estament d’origen i fa de la comicitat, en qualsevol modulació (ironia, sàtira, sarcasme, paròdia, caricatura càustica), tret definidor del conjunt de la seva literatura i, fins i tot, llei de vida.
Ara bé, la personalitat irreverent, suara apuntada, de l’escriptor n’elabora una versió àcida que qüestiona, en comptesde confirmar, el way of life [forma de vida] de la burgesia. Així, la desmitificació sorneguera d’Allò que tal vegada... inspecciona les estructures nuclears d’una classe (la família, el matrimoni), n’evidencia tics i mancances ètiques o en critica valors, actituds i patrons de relació.
Quant a les equivalències estructurals de la comèdia burgesa amb Allò que tal vegada... cal esmentar en primerlloc les tres unitats: de temps, un diumenge de juny; d’espai, la cabana i els seus verals; d’acció, el destí de la primera parella i fills. En segon lloc, el triangle amorós, un veritable lloc comú de gènere: Caïm, Nara i Abel articulen el «tres són massa» primigeni. En tercer lloc, la dinàmica d’entrades i sortides, que pauta el ritme de l’obra: a Allò que tal vegada..., les anades i vingudesendins i enfora de la cabana, les aparicions i els mutis sovintejats cap a escenaris elidits (l’Edèn, el gorg, l’indret on mor Abel) substitueixen l’alternança de portes que s’obren i es tanquen o els amagatalls d’altres pièces bien faites. Fixem-nos aquí en la funció identificadora de les presentacions. Per acabar, la dialèctica de rèpliques i contrarèpliques, l’enginy, l’esgrima verbal. Allò quetal vegada... respecta, com ho certifica la citació, una de les prescripcions del vodevil: l’intercanvi verbal esmolat, la successió ràpida, viva, de veus. Llevat dels passatges, més narratius, en els quals trobem una mena de «relat dins el relat», s’emprèn la relació de fets anteriors i de les seqüències, més discursives, en què s’escampen especulacions al voltant de l’existència o latranscendència.
[Enric Martín, Guia de lectura d’Allò que tal vegada...”. Ed Cruïlla]

3. Joan Oliver representa el geni i la figura d’un dels comediògrafs més càustics dels nostres dies; de l’escriptor que més s’ha burlat de la nostra societat potser perquè és el qui més seriosament se l’ha presa.
Allò que tal vegada s’esdevingué (1936), així com les obres Cambrera nova i Cataclisme, –totes tres...