Juegos Tradicionales

CONTEXTUALIZACIÓ
Recepció i pervivència
El 24 de novembre de 1894 s’estrenava simultàniament a Madrid i a Barcelona Maria
Rosa d’Àngel Guimerà. Es tractava d’una solució de compromís per part de l’autor, que
dubtava a l’hora d’estrenar una obra seva en castellà a Madrid abans de fer-ho en català
a Barcelona. Tanmateix, més endavant ja no tingué aquest escrúpol, i una obra tan
emblemàticacom Terra baixa es presentà primer com Tierra baja i tardà uns mesos a
estrenar-se en la versió catalana. L’actriu madrilenya María Guerrero veié en el teatre
del dramaturg català un model dramàtic que permetia el seu lluïment com a intèrpret
i que, a més, participava dels intents de renovació de l’escena espanyola que prengueren
força a partir de 1890. La relació entre l’actriu i l’escriptorfou especialment
fructífera per ambdues parts, malgrat que Guimerà fou criticat des de Catalunya i des
de Madrid pel fet d’adoptar actituds polítiques catalanistes i alhora estrenar en castellà
les seves obres.
Maria Rosa va ser el primer encàrrec que María Guerrero féu a Guimerà, a qui conegué
l’estiu de 1892. Un any més tard, el dramaturg ja havia enllestit l’obra. Pel que fa
la versiócastellana, l’autor en féu una primera traducció que el dramaturg castellà José
Echegaray va adaptar. Un cop estrenada, la crítica fou força unànime a l’hora de recriminar
els aspectes que consideraven escabrosos, com la situació final. Malgrat que
eren conscients de la novetat que suposava el tractament naturalista de la temàtica, la
majoria de crítics eren refractaris a l’estètica delnaturalisme. Tanmateix, elogiaren el retrat
que s’hi feia de la classe treballadora. És a dir, valoraren el que podia acostar-se més
al costumisme sense fer perillar els rígids criteris morals de l’època. En un text citat a
bastament, el periodista Francesc Rierola comentava el gran trasbals emocional que li
provocà l’obra. És una anotació de dietari datada el dia 25 de novembre de 1894: «He
sortit delteatre indecís. Recordant escenes: crits d’amor i d’odi, barrejades amb estrèpit
de rialles. A casa he començat a sentir-la, la força, la grandesa del drama; aquest,
desvetllant-me, em dominava, i a la fi ha arribat a guanyar-me. Mai no havia entrat en
el teatre català una ventada de veritat tan forta.»1
Malgrat les reticències d’alguns crítics, però, l’obra tingué un èxit de públicconsiderable
i amb el temps s’ha convertit en un dels textos més emblemàtics del seu autor. El
seu èxit explica les traduccions que se’n feren a l’anglès, al francès, a l’italià, al txec,
etcètera. També fou duta al cinema, primer per Fructuós Gelabert el 1908, més tard per
Cecil B. de Mille en una producció de la Paramount de 1915, tot i que els canvis introduïts
en aquesta versió eliminaven elcomponent social de l’obra perquè el mort no
era un capatàs, sinó un pescador que intentava seduir Maria Rosa, que al seu torn és
transformada en una pagesa esposa d’Andrés. Val la pena entretenir-se una mica en
aquesta adaptació perquè les transformacions són prou profundes per fer que el marit
sigui alliberat del penal, això sí, després de salvar la vida a la filla d’un ministre que visitaval’establiment. El Marçal de la pel·lícula, Ramon, es redimeix quan diu que ha
estat ell qui accidentalment s’ha clavat un ganivet que en realitat li ha clavat la protagonista.
El final: Andrés i Maria Rosa acaben junts en un típic final feliç de melodrama.
D’altres versions foren més fidels, com l’adaptació argentina de 1946, dirigida per Luis
Moglia Barih, o l’espanyola d’Armando Moreno de 1964, enversió catalana i espanyola.

Maria Rosa en l’obra de Guimerà
L’autor de Maria Rosa havia conreat la tragèdia en vers que seguia fonamentalment
l’herència romàntica, però féu un gir cap al realisme amb La boja (1890) i, més explícitament,
amb En Pólvora (1893). Ara bé, en la seva obra hi ha alguns motius temàtics
que són recurrents tot i evolucionar en el seu tractament d’un període a...