La Construcció De L'Estat Liberal

TEMA 3 -LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL
(1833-1868)
Començar a treballar aquest tema recordant les dues opcions enfrontades: Carlisme
i Isabelisme (liberalisme). L’articulació del liberalisme (Moderats i progressistes).
Fins a mitjans dels anys trenta no es pot dir que hi hagués partits polítics pròpiament dits i quan, a partir de l'inici de la vigència de la Constitució de 1837, vancomençar a sorgir, poc tenien a veure amb els partits moderns.
L'orientació de la política en el moment de posar-se en marxa la Constitució de 1837 va
seguí una creixent tendència cap el sector de dretes del liberalisme, en definitiva cap el
moderantisme, el programa del qual obeïa a uns registres ideològics molt característics i també a unes procedències socials i biogràfiques molt precises. En elmoment inicial aquest grup fou conegut amb el nom de fusionista (el que indica l'existència d'una pluralitat de pensaments) o d'estacionari, (conservador). Hi havia antics col·laboradors de Ferran VII en la seva etapa final de govern, buròcrates, antics "doceañistes" decepcionats i liberals que havien rebut l'influx de les idees del liberalisme doctrinari de procedència francesa. per tots ells larevolució s'acabava en la Constitució de 1837. Si s'anava més enllà el que hi hauria seria un "desbordament popular" o, inclòs, la " violència i anarquia".
La tendència dels moderats (Narváez) sempre fou limitar el sufragi i contraposar als
poders locals una intervenció del poder central que els permetés controlar-los. També en matèria de llibertat d'impremta eren restrictius. En quant al partitprogressista , el primer que s'ha de dir es que els seus antecedents els trobem en els anomenats exaltats del Trienni Constitucional. Mantenien un sufragi censatari més ampli, mentre que van voler donar un major grau d'autonomia als poders locals i ampliar la llibertat d'impremta. Aspectes més característics de la sensibilitat progressista van ser, per exemple, la insistència en la sobiranianacional . El xoc entre les dues versions del liberalisme va acabar per convertir-se també en el dels dos protagonistes principals de la política de l'època, la regent Mª Cristina i el general Espartero.

1- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
Les guerres carlines van ser, en realitat, manifestacions d’una guerra civil. Els partidaris
de l’absolutisme més intransigent van donar suport al germà deFerran VII; i a l’altre bàndol es va situar un conjunt de liberals i absolutistes és moderats, que van acceptar Isabel II. Durant la primera guerra carlina (1833-1840) els carlins es van fer forts al nord de la Península. El general carlí Ramon Cabrera, acompanyat pel pretendent a la Corona, va arribar en una expedició des de la zona del Maestrat fins a les portes de Madrid. Els carlins , peròforen derrotats per l’exèrcit isabelí, comandat pel general Espartero, i Carles M. Isidre fugir a França.
Amb el Conveni de Bergara(31-9-1839, Guipúscoa), s’acabà la guerra a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlistes a l’exèrcit

2- EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
En el seu testament Ferran VII havia previst la constitució d’un Consell de Govern per tald’assessorar la regent Mª Cristina. Estava presidit per Cea Bermúdez i integrat majoritàriament per absolutistes moderats Maria Cristina de Nàpols, que ha estat educada en la tradició borbònica de la cort de Nàpols, no es de sentiments liberals. Només les circumstàncies la porten a recolzar-se, tant a l'interior com en l'exterior, a les forces liberals. La Cort desitjosa de mantenir les tradicionsd'autoritat i unitat religiosa, accepta, com el 1820, fer concessions als constitucionalistes. Però no aspira a anar més lluny. Els moderats promouen un sistema constitucional que mantingui una reial autoritat monàrquica. L'Estatut Reial de 1834 inspirat per Martínez de la Rosa, deixa al Rei la preeminència política. Era, com les altres cartes atorgades (estatut de Baiona, per ex.), el producte...