La forma com a permanència

La forma com a permanència

Quan algú que pensa s´atura, tot allò que no és aquell que pensava inicia el moviment, comença a fluir. L´observador quiet ho veu tot canviant.
Contràriament, aquell que pensa està ell mateix en moviment i el propi moviment és un intent d´aturar allò que té al seu voltant.
No és fàcil trobar un cas en el que donar forma no sigui un pensar per tal d´organitzar demanera estable alguns elements. Una forma es va constituint quan aquell que la pensa va fixant les parts una en relació a l´altra. Els elements entren en contacte en funció del lloc que ocupen i, a mesura que tot es situa, el conjunt es va estabilitzant i cada part s´immobilitza en relació a les altres. La poesia, els mites, la música, la pintura o el treball del volum i l´espai són el resultatd´accions de fixació, les formes que esdevenen imatges s´aturen i aquest és el seu interès. Aturar és necessari per a poder mirar ja que allò que ha agafat forma es torna una “cosa a la mà”, que podem llegir. Podem llegir un complex joc de relacions que la seva fixació ens fa intel·ligible.
En la poesia les paraules es carreguen de significat quan s´organitzen en imatges, quan es concreten en unaforma a la que la fixació de les paraules ens ha donat accés. En els mites, els actes dels sers mitològics i les seves conseqüències també s´organitzen en imatges, en construccions que relacionen fets i que són models de relació de les persones amb el món. En els mites les imatges són dinàmiques, són esdeveniments que es dibuixen en una seqüència fixada.
Els objectes d´art són construccionsformals amb capacitat de proposar relacions entre elements significants. L´acció de les arts visuals, com la de la paraula, també és de fixació, d´organització de volums i d´espais. Hi ha una posada en relació de parts que eren independents i que en la seva organització adquireixen significats.
La organització d´elements formals que constitueix una imatge pot tenir qualitats narratives molt diverses.Entre les moltes qualitats de significació possibles d´un objecte d´art hi ha la fixació de fets que fan referència a situacions relacionals. Una interacció d´una persona amb un objecte o amb una altra persona, segueix un determinat ordre en els esdeveniments, uns itineraris complexos que la forma pot convertir en imatges, fer-los visibles. La disposició formal que constitueix un objecte d´artpot suggerir accions i esdevenir “el rastre” d´actes, d´interaccions posades en una forma estable. D´aquesta manera, tant la imatge significant com el seu significat són un determinat ordre d´elements posats en relació.
En les relacions entre persones hi ha aspectes molt fluents i molt dinàmics, molt invisibles, que conviden a ser aturats, per exemple els elements que donen forma a un diàlegentre parlants. La forma d´una interacció serà una conseqüència de la posició que ocupa cada interlocutor en relació a l´altre, ja que la relació no és ni l´un ni l´altre sinó alguna cosa que es situa entre tots dos. Un intent de dibuixar aspectes relacionals entre dues persones ha de ser un donar forma a l´espai que es troba entre els parlants.

Una proposta: les categories espacials deverticalitat i horitzontalitat poden utilitzar-se per donar forma a la qüestió de la igualtat-diferència en les relacions interpersonals. Alguns fets poden ser aturats en l´espai, de manera que aspectes que tenen relació amb la igualtat i la desigualtat entre parlants quedin traduïts a forma i es facin, d´alguna manera, més visibles.
Podem pensar que un diàleg en situació d´igualtat entre elsinterlocutors pot ser una experiència de transformació, de millora i de benestar si aquest “ser igual” fa referència a la posició dels parlants en la dimensió vertical, al fet que un no es troba per sobre o per sota de l´altre en la mútua valoració. Hi ha una igualtat en la dimensió dalt-baix.
Les relacions entre persones en situació de diferència també poden ser causa de transformació millora i...