“La Identitat Catalana: Una Eina Política En Construcció”

GERARD CAÑIGUERAL OLIVÉ EDUCACIÓ INTERCULTURAL, PAC 1.2


“LA IDENTITAT CATALANA: UNA EINA POLÍTICA EN CONSTRUCCIÓ”


En el següent text em plantejo esbrinar de quina manera el context pluricultural i multi-identitari de la societat catalana afecta l'acompanyament educatiu de col·lectius amb dificultats de participació social i cultural.
La primera preguntaés evident: ¿Quins són aquests col·lectius? El que determina el poder d'influència d'un grup sobre un altre no té a veure amb la quantitat d'individus que els conformen. Les minories ètniques i culturals ho són en la mesura que són considerades d'aquesta manera per la organització que les acull. (GARCÍA F.J. 1999) Per tant, partint del principi que cada cultura és definida per una elit dominant quees materialitza en funció del control de les relacions de poder, la política i l'economia, i que aquesta organitza i negocia la diversitat del seu territori en funció dels seus interessos polítics i econòmics, podem concloure que totes les subcultures restants són diferenciades i valorades (positivament o no) segons les necessitats i els interessos de la cultura dominant generalitzada. (BELTRAN,J. 2010) D'ara endavant em referiré als col.lectius amb dificultats de participació social i cultural com a col.lectius no-dominants. Les esmentades dificultats de participació són igualment perpetrades i definides per les elits dominants, en una clara intenció de conservar gelosament els seus privilegis d'acció, construcció i participació social i cultural, que fa possible la difusió d'un discursen pro dels seus interessos particulars.
Per aquest motiu, no podem dir que els col.lectius no-dominants no participin de manera activa en la societat i en la cultura. La participació, voluntària o no, sempre hi és present, encara que no aconsegueixi ser rellevant: “cap col·lectivitat humana ni cap cultura són impermeables, sinó que són receptives (en major o menor grau) i difusives (enfunció, entre d'altres coses, però sobretot, del seu poder per imposar-se)” (SAN ROMÁN, T. 1999, p. 137) En altres paraules, La participació social i cultural és possible a partir de que aquestes participacions siguin d'interès per a qui en fa difusió, es a dir: institucions educatives, mitjans de comunicació, agendes culturals, etc.
Aquestes vies de difusió i control, formals i no formals,institucionalitzades o privatitzades, poden ser utilitzades per crear una imatge il·lusòria en la qual el mateix territori comparteix una mateixa cultura de caràcter nacional, homogeneïtzada i ortodoxa, eludint l'evident sincretisme de totes les societats. Dins del context de les nostres fronteres, la elit dominant és la catalana adinerada, i en quedarien excloses els següents col.lectius no-dominants: elcontingent migratori interestatal (andalusos sobretot1, gallecs, castellans, etc.), el contingent migratori internacional, altres subcultures com el col.lectiu gitano, i també, tot i que d'una manera més subtil, el segment social format per individus que comparteixen la cultura dominant com a materna i identitària però que no disposa de prou recursos per causar una influència social i culturalremarcable.
Un cop definits els col.lectius no-dominants podem comprovar que vivim en el context d'una societat jerarquitzada que, més que no permetre, dificulta l'accés als sistemes que serveixen per influir de manera decisiva en el si del nostre cultura. Aquests sistemes són els ja esmentats, els responsables de la difusió cultural mediatitzada, entre ells les institucions educatives.
Laeducació obligatòria i universal ha estat creada per un clar objectiu: igualtat d'oportunitats per tothom. Aquest és un dret evident, inclús un deure dels ciutadans, però el que potser ens hauríem de plantejar és perquè no tots els col.lectius socials obtenim els mateixos resultats en el transcurs d'aquesta formació. (SAN ROMAN, T. 1999) El motiu principal podria ser que aquestes estructures...