La pell freda. Analisis

Albert Sánchez Piñol

LA PELL FREDA

la edició: octubre de 2002
12a edició: març de 2004
© Albert Sánchez Piñol
© Edicions La Campana
Balmes, 65,4t, la
08007 Barcelona
Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18
Disseny coberta: Helena Batet
Foto coberta: © Michael Heissner/gettyimages
ISBN: 84-95616-25-4
Dipòsit legal: B. 12.993 - 2004
Fotocomposició: EdiGestió (Barcelona)
Imprès aRomanyà/Valls. Capellades (Barcelona)

2

1
Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem
creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig
embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra
atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs.
Vam tenir la primeravisió de l'illa de matinada. Feia trenta-tres dies que els dofins
havien renunciat a la nostra popa i dinou que la tripulació expel·lia núvols de baf per la
boca. Els mariners escocesos es protegien amb manyoples que pujaven fins al colze.
Duien pells tan contundents que feien pensar en cossos de morsa. Per als senegalesos
aquelles latituds fredes eren un suplici, i el capità tolerava que fessinservir greix de patata
com a maquillatge protector, a les galtes i al front. La matèria es diluïa i es filtrava pels
ulls. Els queien llàgrimes però no es queixaven mai.
-La seva illa. Observi, a l'últim horitzó -em va dir el capità.
No la vaig saber veure. Només aquella mar freda, com sempre, obturada per núvols
distants. Per bé que érem molt al sud, les formes i els perills dels icebergsantàrtics no
havien animat la travessa. Cap muntanya de gel, ni rastre d'aquells gegants a la deriva,
naturals i espectaculars. Patíem els inconvenients del sud però se'ns negava la seva
grandiloqüència. El meu destí, doncs, era al llindar d'una frontera gèlida que mai no
traspassaria. El capità em va donar la lent d'augment. I ara? La veu? Sí, la vaig veure. Una
terra esclafada entre elsgrisos de l'oceà i del cel, envoltada per un collar d'escuma blanca.
Res més. Encara vaig haver d'esperar una hora. Després, a mesura que ens hi apropàvem,
els contorns es van anar fent visibles a simple vista.
Vet aquí la meva futura residència: una extensió que de punta a punta amb prou feines
arribava al quilòmetre i mig, en forma de lletra ela. L'extrem del nord, era una elevació
graníticaocupada pel far. Destacava la seva alçària de campanar. No imposava
exactament per la magnitud, però les reduïdes dimensions de l'illa li atorgaven, per
contrast, una consistència megalítica. Al sud, al taló de l'ela, una prominència menor, on
apareixia la casa de l'oficial atmosfèric. O sigui, la meva. Les dues construccions s'unien
per una mena de vall estreta on prosperava la vegetacióhumida. Els arbres creixien com
un ramat de bèsties que s'estrenyen les unes amb les altres, tot buscant refugi en els cossos
aliens. La molsa els abrigava. Una molsa més compacta que les bardisses dels jardins i
alta fins al genoll, fenomen curiós. Tacava els troncs com una lepra de tres colors: blau,
violeta i negre.
L'illa estava envoltada per esculls menors, escampats aquí i allà. Això feia deltot
impossible ancorar a menys de tres-cents metres de l'única platja, que s'estenia als peus de
la casa. Per tant, no quedava més remei que carregar el meu equipatge i la meva persona
en xalupa. Que el capità m'acompanyés a terra ferma s'havia d'entendre com una
amabilitat gratuïta. Res no l'hi obligava. Però al llarg del viatge havíem iniciat una
d'aquestes intel·ligències que, de vegades,apareixen entre homes de generacions
diferents. Tenia els seus orígens als barris portuaris d'Hamburg, després es va guanyar la
pàtria danesa. Si alguna cosa el definia eren els ulls. Quan mirava algú no existia res més
en tot el món. Ponderava els individus amb criteri d'entomòleg i les situacions amb
caràcter d'expert. N'hi ha que ho confondrien amb severitat. Jo crec que aquella era la...