La restauración

La Restauració (1874-1931)
La Restauració és un període de la història d'Espanya que, en sentit ampli, comprèn des del desembre del 1874 fins a l'abril del 1931, i que correspon al regnat d'Alfons XII (1874-1885), a la regència de Maria Cristina d'Àustria (1885-1902) i al regnat d'Alfons XIII (1902-31). Hom pot distingir-hi tres etapes. La primera (1874-1876), d'instal·lació i consolidació,s'inicia amb el pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt (la Saguntada), el 29 de desembre de 1874, i la formació, quaranta-vuit hores més tard, del ministeri-regència presidit per Antonio Cánovas del Castillo, l'home que havia inspirat el manifest liberal de Sandhurst aquell mateix any, que encarrilà civilment la Saguntada i n'aconseguí la legitimació amb la constitución del 1876. El nousistema, de grat o per força, incorporà els elements civils més importants (la premsa i el republicanisme, d'una banda; la burgesia, de l'altra), elements religiosos (acceptació del liberalisme polític per part dels catòlics intransigents) i elements militars (d'una banda, el carlisme fou vençut al camp de batalla; de l'altra, els generals addictes foren obligats a actuar en llur pròpia esfera).
Enuna segona etapa (1876-1898) el sistema s'institucionalitzà i s'estabilitzà. S'establí el torn de partits en el poder, i el senat i la cambra de diputats restaren en mans de l'alta burgesia, que marginà el proletariat i immobilitzà no sols la revolució política oberta l'any 1868, sinó també la
revolució social apuntada l'any 1873. La institucionalització del sistema s'aconseguí, d'una maneradificultosa, neutralitzant, sense resoldre’ls, cap dels problemes que es plantejaven: en primer lloc, la crisi colonial (1868-98); en segon lloc, l'intent regeneracionista de les classes mitjanes i de la petita burgesia, més o menys europeïtzades; en tercer lloc, l'internacionalisme obrer, que, amb la creació del Partido Socialista Obrero Español (1879), oferia una embrionària alternativa de canvisocial; i, finalment, el problema plantejat pels nacionalismes basc i català.
El període final (1898-1923), de crisi i esfondrament del sistema, començà amb la pèrdua de les colònies (1898), que palesà la manca d'una autèntica política exterior per part de la classe política en el poder. L'inici de l'aventura neocolonial africana (Marroc, 1909) desprestigià l'ambient palatí i castrense queenvoltava el rei i afectà també el mateix monarca, revitalitzant els moviments republicans i proletaris. L'estiu del 1917, la rebel·lió de les Juntes Militars de
Defensa, l'Assemblea de Parlamentaris, a Barcelona, i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, posaren en crisi la capacitat del sistema per superar les seves contradiccions i feren perillar l'estabilitat de la Corona. La crisisocial a Catalunya i el fracàs de la guerra al Marroc (el 1921 tingué lloc la desfeta d'Annual) acceleraren el procés de degradació d'un règim parlamentari corrupte. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) fou el principi de la fi del sistema restauracionista. Les crítiques contra el sistema venien, en els inicis dels anys vint, del sector autoritari i ultranacionalista (que volia un "cirurgiàde ferro" que acabés amb la debilitat institucional), dels intel·lectuals progressistes (la Generació del 98 i la Institución Libre de Enseñanza foren vivers d'un criticisme cívic d'arrel republicana) i, sobretot, del proletariat, víctima de la política africanista de grandeses militars. La confluència d'aquests tres sectors —el darrer ja no dubtà a preconitzar solucions revolucionàries— desarmàideològicament el sistema, que caigué el 14 d'abril de 1931.

La crisi del 1898: problemes plantejats, causes i conseqüències
El 1898, Espanya va patir una forta crisi, social, política i econòmica com a conseqüència de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines. Aquesta crisi va posar en qüestió el sistema polític de la Restauració.
El 1895, Cuba es va rebel·lar contra Espanya per...