Los derechos fundamentales

LOS DERECHOS FUNDAMENTALES

L’autor d’aquest llibre, Antonio Enrique Pérez Luño va néixer a Barcelona l’any 1944 i es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. Més tard es doctorà a la Universitat de Bolonya i amplià els seus estudis a les Universitats de Coimbra, Trieste entre d’altres. Actualment és catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de Sevilla. Aquesta obra, LosDerechos Fundamentales és una obra capdal de la seva bibliografia, editada per primer cop l’any 1984, va ser i segueix sent un referent i una obra indispensable per entendre la lògica que regeix avui en dia a l’Estat espanyol.

Els drets fonamentals constitueixen un element transcendental en el constitucionalisme contemporani. Almenys això és el que pretén mostrar l’autor, que ens situa en elsorígens històrics dels drets fonamentals per després endinsar-nos de ple en el cas concret de la Constitució espanyola de 1978.
L’embrió del qual parteix la teoria dels drets fonamentals, es remunta a finals del segle XVIII, amb la Revolució Francesa i la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà (1789). No és però, fins el 1919, amb la Constitució de Weimar, quan s’articulen el sistema de relacionsentre l’individu i l’Estat i l’ordre jurídico-polític que això comporta. Precisament, aquesta és l’explicació inicial de Pérez Luño, la importància de la relació entre l’Estat de dret i els drets fonamentals. Ambdós mantenen una relació de necessitat recíproca. Es distingeixen dos tipus de visions. L’anomenada axiològica objectiva que té com a funció sistematitzar l’ordenament democràtic i elconsentiment i obediència dels individus al Dret i l’axiològica subjectiva, que conceben els drets fonamentals com aquells que determinen l’ estatus jurídic del ciutadà. En definitiva actuen com a garanties de llibertat individual dins d’una dimensió institucional.
Un altre punt important que l’autor cita és l’origen teòric del concepte, molt lligat a una confluència de tradició filosòfica humanistavinculada al jusnaturalisme d’arrel democràtica, amb un altre corrent més positivista i constitucionalista. Paral•lelament, representen un punt entremig entre les llibertats individuals (liberal) i aquelles llibertats de caràcter econòmic i col•lectiu (social).

Després de ubicar-nos en la matèria, Pérez Luño es centra ja exclusivament en el segon capítol en els drets fonamentals en laConstitució espanyola de 1978. Com ja he esmentat anteriorment, la Constitució espanyola té tota una sèrie de trets positivistes, i concretament respon a un sistema de positivació mixt, és a dir, que es formulen detalladament en l’article de la norma constitucional els principis dels drets fonamentals.
Primerament, distingeix cinc instruments diferents de positivació. Aquests són els Valors superiors del’ordre jurídic i polític constitucional, que corresponen els drets que apareixen al Preàmbul i sintetitzen els valors bàsics que han assumit la societat espanyola. Tot segui els Principis constitucionals, que engloben tota una sèrie de principis enfocats a limitar el marc polític, econòmic i social, però també postulats encaminats a orientar l’acció dels poders públics. El tercer instrument enl’ordre establert per l’autor hi trobem les Clàusules Generals, que no són res més que drets acollits a la legislació orgànica pel seu contingut i abast. Seguidament el següent instrument són les Normes específiques o casuístiques. En aquest punt s’hi classifiquen les normes sense fer referència al seu desenvolupament legislatiu, tal com el reconeixement del dret a la igualtat davant la llei (art.14). Ja finalment, trobem les Normes de tutela, que emmarquen els instruments jurídics de defensa dels drets fonamentals.
Pérez Luño, afirma que els valors constitucionals, són elements positivistes, en quan poden determinar la inconstitucionalitat d’una norma.
Un dels punts claus d’aquest capítol és el que fa referència al de les garanties constitucionals de les normes, un dispositiu...