medidas cautelares

3. Models teòrics de prevenció del delicte: el model
clàssic i el model neoclàssic. La denominada
prevenció situacional
La resposta￿tradicional al problema de la prevenció del delicte es concreta en
dos models molt semblants: el clàssic i el neoclàssic.
Tots dos coincideixen a considerar que el mitjà￿ adequat￿ per￿ a￿ prevenir￿ el
delicte ha de tenir naturalesa penal (l'amenaça del càstig);que el mecanisme
dissuasiu o contramotivador expressa fidelment l'essència de la prevenció, i
que l'únic destinatari dels programes amb aquesta finalitat és l'infractor potencial.
Prevenció equival a dissuasió, a dissuasió a través de l'efecte inhibitori
de la pena. Les discrepàncies són, com veurem, accidentals.
3.1. El model clàssic
D'acord amb una opinió molt generalitzada, el dret￿penalsimbolitza
la resposta primària i natural, per excel·lència, al delicte, la més eficaç.
L'esmentada eficàcia, a més, depèn fonamentalment de la capacitat dissuasiva
del càstig, és a dir, de la seva gravetat. Segons això, prevenció,
dissuasió i intimidació són termes correlatius: l'increment de la delinqüència
s'explica per la debilitat de l'amenaça penal. El rigor de la
pena es tradueix,necessàriament, en el correlatiu descens de la criminalitat.
El model tradicional de prevenció no convenç en absolut, i per moltes raons:
1) Abans de res, la suposada excel·lència￿del￿dret￿penal￿com￿a￿instrument
preventiu –enfront d'altres estratègies possibles– sembla que és més el producte
de prejudicis o coartades defensives que d'una anàlisi serena i científica de
la realitat. Perquè lacapacitat preventiva d'un mitjà determinat no depèn de
la seva naturalesa (penal o no penal) sinó dels efectes que produeix.
Convé recordar, amb aquest propòsit, que la intervenció penal té costos socials
elevadíssims i que la suposada efectivitat està molt lluny de ser exemplar.
La pena, en realitat, no dissuadeix: atemoreix i intimida. Reflecteix més la impotència,
el fracàs, l'absència desolucions que la convicció i l'energia imprescindibles
per a abordar els problemes socials. Cap política criminal realista no
pot prescindir de la pena, però tampoc no es pot degradar la política de prevenció
i convertir-la en simple política penal.
Lectura complementària
F.￿Alvira￿Martín (1984). "El
efecto disuasorio de la pena".
Estudios Penales y Criminológicos
(VII, pàg. 11 i seg.).Santiago
de Compostel·la: Universidad
de Santiago de Compostela.
© FUOC • PID_00164020 18 La prevenció del delicte i l'anàlisi dels diversos models i sistemes...
Un rigor￿desmesurat, lluny de reforçar els mecanismes inhibitoris i prevenir el
delicte, té paradoxalment efectes criminògens, i sobre això, d'altra banda, hi ha
evidència empírica. Més duresa, més dret penal, no significanecessàriament
menys crim. De la mateixa manera que l'increment de la criminalitat no es
pot explicar com a conseqüència exclusiva de la debilitat de les penes o del
fracàs del control social.
2) El model de prevenció clàssic, en segon lloc, revela una anàlisi￿massa￿primitiva
￿i￿simplificadora del procés motivacional i del mecanisme dissuasiu.
Professa, en efecte, una imatge intel·lectualitzada del'infractor, gairebé algebraica,
ingènua, ja que suposa que l'opció delictiva és producte d'un balanç
de costos i beneficis, d'una decisió racional freda i reflexiva en què el culpable
pondera la gravetat de la pena assenyalada al delicte i els avantatges que li pot
proporcionar. Aquest estereotip de delinqüent previsor, calculador, no s'avé a
la realitat perquè generalitza uns clixés decisorisque no són ni tan sols vàlids
per a la delinqüència econòmica convencional (menys encara, sens dubte, en
relació amb la denominada criminalitat simbòlica o expressiva).
El que és cert és que l'infractor indecís valora i analitza més les conseqüències
pròximes i immediates de la seva conducta3 que les finals o definitives4. Les
previsions￿i￿actituds￿de￿l'infractor, a més, situen en plànols...