Model ressenya

LLEURES I CONVERSES D’UN FILÒLEG, DE JOAN COROMINES

Per començar hem de dir que l’obra que hi estem ressenyant, Lleures i converses d’un filòleg, pertany a Joan Coromines (Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997). Aquest era fill de ‘escriptor i polític nacionalista republicà Pere Coromines, que va ser el director de El Poble Català i amic personal de Miguel de Unamuno.
Joan Coromines iVigneaux va destacar, des de molt jove, com un cas extraordinari de vocació integral servida per un gran talent, i per una memòria i una capacitat de treball prodigioses. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona; es va doctorar a la Universitat de Madrid en 1928, i va completar els seus estudis a Montpellier, Zurich i París.

En acabar la guerra civil, va haver d’exiliar-se a la RepúblicaArgentina, on va morir el seu pare en l’any 1939. Va prosseguir la seua carrera docent en la Universitat argentina de Cuyo, i des d’on 1946 en el departament de filologia romàntica de la Universitat de Chicago. Va ingressar en l’Institut d’Estudis Catalans en l’any 1950, i a partir de 1952 va començar a alternar la seua residència en Estats Units amb freqüents estances en Catalunya. Els seus dosobres fonamentals en el terreny de la filologia són un Diccionari crític etimològic de la llengua castellana (quatre volums, 1954; edició abreviada en un sol volum 1961) y el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, els huit volums del qual van aparèixer entre 1980 i 1988.

Ha acabat sent internacionalment considerat un dels màxims lingüistes de la nostra època. la històriadetallada de la seua vida és la dels seus estudis i investigacions. Tot ho va aprofitar per a ells: l’exili, l’afició a les caminades, els lleures, els diners del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i els del Premio Nacional de las Letras… Entre les seues obres destaquen, per la seua vastitud, a més del diccionari etimològic castellà i dels huit volums del català, un fitxer immens que és «unamina quasi inexhaurible» de dades d’un valor incomparable, del qual s’ha extret l’Onomasticon Cataloniae.


L’obra que hi estem ressenyant, Lleures i converses d’un filòleg (1971), és la seua obra monumental. Va rebre el doble reconeixement del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el màxim guardó literari de Catalunya, atorgat en 1984, i del Premi Nacional de las Letras Españolas, rebut en1989.
Aquesta obra es divideix en quatre seccions –CONVERSES FILOLÒGIQUES, LLEURES D’UN FILÒLEG, ELS MESTRES RECORDATS i TAULA ALFABÈTICA–, de les quals, les que ens interessen són les dues primeres seccions.


Pel que fa a les CONVERSES FILOLÒGIQUES, Joan Coromines fa, primerament, com una mena de diccionari. És a dir, aquest es pregunta per diferents mots, considerats incorrectes per noaparèixer al diccionari de Fabra. Però, tot i que un mot no es trobe en el diccionari de Pompeu Fabra –al qual l’Institut d’Estudis Catalans ha reconegut el caràcter normatiu– no vol pas dir per força que sigui dolent; com veiem Coromines n’una amb tota naturalitat alguns mots que es troben en aquest cas. Com deia Coromines, que un mot s’hi trobe, és una prova que és bo; però si no s’hi troba, tant potvaler dir que és inadmissible o inaconsellable com simplement que s’han descuidat de posar-lo.
Des d’aquest punt de vista, Coromines proposa informar, en un sentit comparable alhora al de l’inquiridor, que revela fets no visibles al comú de la gent, i al del fiscal o l’advocat que en formula un judici personal. Però el paper de jutge l’ha de fer l’ús, orientat i endegat per escriptors i acadèmics.En les seues converses, Coromines ens parla sobre termes tan judicials –alevós, alevosia, autos, sobreseure1, fallo2 o fallar una causa, que el diccionari de Fabra usa com «traïdorenc», «traïdoria», «autes, actes, procés», «sobreseïment», «sentència», i que per a Coromines són correctes– com topogràfics –trobem mots com branc, enclave,…–, entre altres tipus de termes.

Aquestes converses...