Models educatius familiars

“Models educatius familiar a Catalunya”. Un estudi que destrueix molts esquemes mentals.

Mònica Macià Bordalba

Confeccionar les pàgines d’un diari és una tasca que requereix molt esforç i dedicació. I també paciència. No es fàcil estar assegut davant l’ordinador cercant notícies interessants per presentar al cap de premsa abans d’anar a dinar. I tampoc és bufar i fer ampolles agafar eltelèfon i marcar una per una les sèries de números cadascuna de les quals correspon a un contacte o font d’informació diferent, a l’espera que alguna de les respostes t’alegri el dia. Però el vint-i-vuit de novembre les redaccions dels diaris d’arreu de Catalunya van tenir-ho una mica menys complicat. Un dels titulars estava clar: Les famílies “progres” són les que pitjor eduquen els fills. I era,a més, una informació impactant, estrident a la vista de qualsevol lector. La indiferència davant una frase com aquesta escrita en majúscula no hi tenia cabuda. I tot gràcies a un estudi sociològic publicat el dia anterior per la Fundació Jaume Bofill –vinculada a la Generalitat de Catalunya- i coordinat pel catedràtic de Sociologia de la Universitat de Deusto, Javier Erzo.

“Modelseducatius familiars a Catalunya”. Aquest és el títol de l’estudi. I el seu contingut concret té relació amb els efectes que tenen els models familiars sobre les competències socials i la conducta antisocial dels nens. Però els mitjans de comunicació ja se sap que es mouen pel sensacionalisme i l’espectacularitat. I el més impactant de les setanta pàgines i escaig que té l’estudi era, sens dubte –seguintels criteris que els periodistes tenen escrit en el seu codi deontològic- que els pares amb un nivell educatiu, econòmic i cultural més elevat són els qui eduquen –si es pot dir així, perquè ja veurem que ells no saben què significa això- nens i joves amb fortes conductes antisocials i, inclús, conflictives i delinqüents. Una notícia que si bé va suposar per als diaris el cobriment d’un espaisense gaires suors i, a sobre, amb la felicitació del cap assegurada, per a nosaltres ha significat el tenir una tesi sobre la qual treballar la resta d’informacions que tracta l’informe.

Segons diversos estudis previs a aquest –essent un d’ells l’informe sobre la inclusió social a Espanya publicat aquest 2009 per Caixa Catalunya- el nivell d’estudis dels pares, sobretot de la figura maternal,el capital cultural de la família, el nivell socioeconòmic d’aquesta i l’estructura familiar, entre d’altres, eren factors de gran influència a l’hora d’analitzar els resultats acadèmics de l’alumne. I la relació entre tals elements i l’èxit de l’alumne era directament proporcional. És a dir, a més estudis paternals, a més poder adquisitiu, a més no sé què i a més no sé quant –sent aquest què iaquest quant la resta de factors esmentats, juntament amb d’altres del seu estil- més bons resultats escolars. I ara, després que tothom hagués assimilat que la posició social anava íntimament relacionada amb l’èxit acadèmic, l’estudi que tractem enderroca tots els nostres esquemes mentals.

Ara bé, cal fer una petita apreciació: en la resta d’estudis dels quals tenim coneixement i als qualsapel·lem en aquestes línies es buscava conèixer la relació entre l’entorn social de l’alumne i els seus resultats en l’àmbit escolar. La Fundació Jaume Bofill estudia només la influència que la família exerceix sobre les competències socials de l’individu –no sobre l’èxit escolar en concret. Ara bé, la competència social cal entendre-la com un factor del qual dependran les bones o males relacionsamb els del grup d’iguals, la bona o mala salut mental, l’adaptació al treball i, evidentment, l’èxit o fracàs escolar. Per tant, malgrat no es faci una anàlisi directa entre família i èxit escolar –i cal deixar-ho clar per evitar confusions- sí que la lectura de tal informe permet inferir una forta relació entre el model familiar i, per tant, l’ambient que es dóna dins d’aquest, i les habilitats...