Nacionalismo catalan y el excursionismo

Nacionalisme català, excursionisme i escola geogràfica catalana.
La primera data crucial del nacionalisme català és a l’octubre de 1886 amb la fundació del Centre Escolar Catalanista, que era una societat filial del Centre Català. El Centre Escolar fa fallida ràpidament i canvia de nom, passa dir-se la Lliga de Catalunya, on el primer president fou Narcís Verdaguer. La Lliga de Catalunya fouuna agrupació política fundada el 5 de novembre de 1887, amb la proposició de defensar els interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya. Un altre escriptor, Prat de la Riba, va ingressar a la Lliga als 17 anys i també en va ser president durant els anys 1890 i 1891. També van ser socis de la Lliga de Catalunya en els seus moments inicials Lluís Duran i J. Puig i Cadafalch.
El nouscatalanistes escolars van imprimir immediatament al moviment una nova actitud activista, com la campanya contra l’article 15 del Codi Civil, que fou orquestrada per N. Verdaguer. El catalanisme sortia al carrer per primera vegada i obtenia la seva primera victòria. Al mateix temps s’estava produint un canvi fonamental en el terreny ideològic. El catalanisme havia estat un moviment regionalista, quan al1878 “La Renaixensa” parlava de “lo desordre que regna en aquesta desventurada nació” referint-se sense cap mena de dubte a Espanya.
Al cap de vuit anys en l’obra titulada “ Lo Catalanisme” escrita per Valentí Almirall, ell sempre escrivia “la nostra regió” i “la regió catalana” per referir-se a Catalunya. El programa del Centre Català del 1890 establia com a primera base: “tota Catalunyaformarà una sola regió autònoma dintre de la nació espanyola”. La primera formulació inequívoca del nacionalisme català la va fer Sebastià Farnés al 1890: “ Espanya no és una nació en la verdadera accepció de la paraula, sinó un Estat format per diferents nacions, quals elements o organismes socials són distints, essencialment distints. Una de les nacions que avui formen l’Estat espanyol ésCatalunya, de fet si no de dret, constituint una agrupació, un poble amb perfecte dret a l’autonomia”.
Reflectint la posició de la nova tongada de catalanistes joves, l’octubre d’aquell mateix any Prat de la Riba, en la seva condició de president entrant del Centre Escolar Catalanista, havia començat el seu discurs inaugural dient: “Vinc a parlar-vos de la Pàtria Catalana que, petita o gran, és l’unicapàtria nostra. Avui ja per a molts Espanya és sols un nom indicatiu d’una divisió geogràfica, com ho és Europa. Avui són molts los que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat; i que es penetren de la diferència que va de l’Estat, obra d’homes, entitat artificial, a la Nació, entitat natural, producte de l’espontaneitat del desenrotllo històric. I som molts també los que, penetratsd’aquesta diferència, volem que els Estats siguin nacionals; perquè entenem que la nació és una persona social, i tota persona social, pel sol fet de ser-ho te dret a proclamar sa soberania”.
Mentrestant el Centre Català, malgrat intents de revifalla, era ja un mort en vida, ja que no era ni prou polític ni prou nacionalista. Moltes van ser les societats que es van crear a diferents ciutatscatalanes com Manresa, Terrassa, Sabadell, entre moltes altres. Però l’autèntica transformació del catalanisme en un nacionalisme amb tots els seus ets i uts va tenir lloc en els anys del tombant de segle, entre 1898 i 1901. El catalanisme va començar a créixer molt i a un ritme acceleradíssim i aquesta expansió va donar lloc a la generalització de la ideologia nacionalista. A partir de 1898 elcatalanisme va esdevenir un dels protagonistes de la història de Catalunya i va fer-ho sota la forma d’un típic nacionalisme modern. Aquest creixement és molt difícil de mesurar., la única guia per poder mesurar-lo és el nombre de societats catalanes existents. A finals de 1896 hi havia 44 societats catalanistes on moltes tenien finalitats culturals i recreatives, com l’Orfeó Català, el Centre...