Narrativa Catalana A La Postguerra

Narrativa catalana a la postguerra

L’any 1936 va començar la Guerra Civil espanyola i va suposar un període de retrocés econòmic i polític, per la falta de liberals, i la repressió de la cultura i la llengua catalana. A partir de principis de la dècada de 1960, va canviar la situació i va ser possible l'edició i publicació de revistes i llibres en català. Van ser els anys de la dècada dels1960 de expansió industrial i del creixement de la població, com a conseqüència de d’immigració.
L'any 1939, amb l'acabament de la Guerra Civil, es va produir un colp d’Estat i Franco va començar una dictadura, va abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits politics, i va prohibir l’ús públic i oficial del català, i el seu ensenyament; és a dir, la llengua i la cultura catalana, intentaren seresborrades i dominades. El primer pas per aconseguir aquest objectiu va ser la prohibició a les editorials que publicaren llibres en català.
Molts dels intel·lectuals que ja havien iniciat la seua obra o els que se sentien identificats amb la cultura catalana, es veien obligats a emprendre camí cap a França o Amèrica del Sud. Va ser el cas d’autors com Carles Riba, Antonio Machado, Pompeu Fabra,Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercé Rodoreda o Pere Calders. Altres simplement van decidir no publicar cap obra més en català. Finalment, uns quants canviaven de llengua per poder publicar. Durant l’exili, els autors catalans es van organitzar i es van incorporar a revistes existents o van crear noves com Quaderns de l’exili, o Pont blau.
Pel que fa a la seua narrativa, es veu influenciada perla traumàtica experiència de la guerra que va estimular la redacció d’un seguit de novel·les i contes, mitjançant els quals els autors pretenien donar testimoni dels esdeveniments viscuts o reflexionar a partir de la seua experiència. Durant aquest període va aparèixer la narrativa testimonial, que es caracteritza per la recreació literària ficcionalitzada de la directa experiència personal de laguerra o dels camps de concentració. Una bona mostra d’aquesta narrativa es l’obra 556 Brigada Mixta.
Des del 1939 al 1947 la narrativa catalana reapareix molt lentament, primer a l’exili i després a Catalunya. La tornada de la narrativa catalana s'inicia sobretot gràcies a un fet històric mundial que afavoreix directament la nostra literatura, el premi Joanot Martorell. Aquest premi va serconvocat en 1947, després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial.
Així doncs, a partir de la reaparició de la narrativa catalana, que s'inicia als anys 1946-1947 comença la primera etapa de la postguerra, que acaba al final de la dècada dels 50. Durant aquesta etapa alguns autors que havien començat a escriure abans de la guerra van tornar a la seua feina; va ser el cas de Josep Pla, LlorençVillalonga i Mercé Rodoreda. D'altra banda, apareixen tota una sèrie d'autors com Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs o Joan Perrucho, que inicien la seva obra a la postguerra intentant una ruptura amb la novel·la anterior i donant començ al Realisme Compromès.
En quant al Realisme Compromès es pot distingir dos corrents: el Neorealisme i el Realisme Socialo Històric. El primer, és un corrent constituït per un conjunt de novel·les i contes caracteritzats per centrar-se en els àmbits humils amb intenció de denúncia humanitària i solidaria. El Realisme Històric només canvia al substituir la denúncia humanitària per plantejar la injustícia social en termes de conflicte de classe marxista. Els narradors que van estudiar durant aquesta etapa es vantrobar amb unes situacions negatives com, per exemple, la falta d'editorials, el regim franquista, la censura, la incapacitat de viure de la seva professió, etc. De fet, tot en conjunt feia molt difícil el seu treball.
Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que la narrativa comence a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del...