Nova lectura de pedro páramo

REPORTATGE

Una nova lectura de Pedro Páramo

Si haguéssim d’explicar l’impacte que a les darreries dels 70 va suposar l’arribada del boom sud-americà, un temps en què alguns velàvem les primeresarmes literàries, potser seria útil establir un paral·lelisme amb la sorpresa que en aquest canvi de mil·leni ha portat el redescobriment de la literatura centroeuropea. Hi ha, però, diferènciessubstancials que poden fer llum sobre les causes d’aquell enlluernament. Mentre els autors de l’Est venen carregats de la memòria d’un temps tràgic i esbrinen allò d’humà que pot contenir encara l’ésserquan li han tret tota esperança, fent, al capdavall, un viatge a l’interior de la creativitat, els Cortázar, Borges, Onetti, Carpentier, Sabato, Fuentes, Vargas Llosa o Rulfo ens proposaven un palmelld’opcions tan divers que, per força, estaven cridats a renovar l’escriptura del segle XX i influir de manera significativa en les posteriors.
D’entre aquelles puntes de llança d’un moviment literarique mostrava una pluralitat sense precedents, hi havia autors que perseguien l’essència narrativa, conscients que resumir el món és també una qüestió sotmesa a les regles d’un llenguatge primigeni,capaç de recuperar la substància de les paraules. Dos exemples ens transmeten l’esperit d’aquesta idea. Per un costat, Borges ens feia un retrat de la cultura universal en petites narracions, comfotografies d’un passat condemnat a fondre’s en un futur sense memòria. Per un altre, Rulfo retratava la terra, la nuesa d’un món capaç de contenir conceptes que poques vegades veuríem ja escrits amb unaaridesa tan explícita. Rulfo ens portava una idea oblidada del silenci, de la soledat, del misteri de viure.
Sóc conscient que per a descriure ambdues escriptures he fet servir la imatge fotogràfica, itambé que només l’escriptor mexicà va assajar aquesta forma artística. La fusió de la narrativa de Juan Rulfo amb les seves imatges del Mèxic dels 50 ens donen una nova perspectiva dels seus contes...